Va voler ensenyar-me l’art de la natació en un petit gorg, més avall de
la finca. Jo tremolava i em resistia a cabussar-me. Potser era massa petit
encara, i m’acovardia amb els crits del pare. Jo ficava el cap a dins l’aigua,
enganxat a les roques, i tornava a sortir molt abans d’haver comptat fins a
vint. Ell, nedant al meu voltant, es capbussava estones llargues i deia: «Veus?
És molt fàcil», però jo cada cop agafava més angúnia i respirava amb agitació.
Perduda la paciència, ell em va agafar el cap, em va tapar el nas amb una mà i
la boca amb l’altra i em va submergir. El terror que vaig sentir encara el puc
reviure. Em va semblar que el temps era una esplanada sense vores i que jo no podria
travessar-la, que moriria d’ofec i d’horror enmig d’aquella soledat. Es va
tornar tot negre. El pare em va treure mig desmaiat i convuls. Es devia
espantar, perquè em va dir paraules d’ànim en un to que usava poc, un to amable
d’home amatent. Després se’m va carregar a coll i va anar cantant baixet mentre
tornàvem a casa. Més endavant, em va ensenyar de nedar: va tenir l’encert de
fer-ho de mica en mica, cada dia un poquet.
De les capbussades que em feien fer a la força encara m'ha quedat una mena de terror. Les coses, amb mètode, sí senyor.
ResponEliminaSí, Olga, a mi també me'n van ensenyar a base de temor. El senyor amb pantalons curts duia un llarg bastó acabat en un triangle, ens ho acostava i deia, tira´t, que t'hi podràs agafar. I ens tiravem amb por a l'aigua...i ell retirava el bastó. O sigui, que encara agafàvem més por i a sobre li perdiem la confiança. I el respecte.
ResponEliminaTal com o escrius jo també sento terror imaginant que era jo al que li aguantaven el cap sota l'aigua. Un relat molt cru que arriba a "fons".
ResponEliminaGràcies, Jordi. A la piscina municipal no ho encertaven pas, ens feien agafar un terror total a l'aigua. Sort que als nostres estius hi van haver riuets, passeres, gorgs...fins pous amb pomes al fons;-))
Elimina