Un tast del relat de Pepa Bagaria a SI ES FA FOSC

     

 Abans de marxar, sempre havia de comprovar els llums, els endolls, el gas, les aixetes, les portes dels armaris, les finestres i les persianes. Un ritual que efectuava cada dia, matí, tarda i nit, des de feia molts, molts anys, des que era encara una nena. No només controlava «aquests petits detalls». Calia repassar que tot, absolutament tot, fos al seu lloc: els quadres, els objectes, els poms, els plats a la cuina... Se sentia incapaç d’agafar el son sense primer assegurar-se que la tauleta de nit no estigués ni massa a prop ni massa lluny del llit; el matalàs, a un centímetre del capçal; les sabatilles, l’una al costat de l’altra, i les cortines, ben estirades i alineades. Tapava, fins i tot, el mirall amb un mocador llarg perquè havia llegit en un llibre de fengshui que tenir-ne un a la cambra portava malastrugança.

Si alguna cosa no era on havia de ser o com havia d’estar, s’aixecava els cops que fessin falta per canviar-ho. Abans de dinar, sopar o mirar la tele, feia un repàs general i no es relaxava fins que no ho veia tot bé. Una molla de pa a terra, inclosa la més imperceptible, la podia desconcentrar i no feia la primera cullerada sense abans haver passat l’escombra. Alguns dies, però, quan estava molt cansada, o quan ja s’havia aixecat diverses vegades i encara trobava alguna cosa que no anava a l’hora, utilitzava un recurs que li funcionava sempre: allò que li feia nosa, s’ho empassava! No de forma literal, és clar, sinó mentalment. Gola avall, aconseguia que la porta oberta de la vitrina, el diari a punt de caure de la tauleta o la forquilla que sobresortia de l’escorreplats deixessin de destorbar-la. La quantitat d’objectes que havia arribat a «empassar-se» era incalculable.