dimarts, 9 de maig de 2017

Un tast del relat de Montserrat Medalla a SI ES FA FOSC



     Quin és, ara, el seu país? L’Helga s’ho pregunta sovint. En Heinz, el seu home, ja fa molt temps que es va morir. Va ser al costat del mar, tal com ell volia, tot i que van aconseguir, gràcies a l’asseguradora, dur-lo a Frankfurt en avió per poder-lo enterrar a la seva pàtria d’origen. Li va agafar un infart mentre feia marxa per la platja i el van trobar somrient. Ben mort, però somrient. En Heinz estava connectat al seu antic reproductor de mp3 escoltant l’ària de Madama Butterfly, per la seva adorada Maria Callas. És a dir que va morir relativament feliç. Al funeral, celebrat a Alemanya, el seu fill va aconseguir que una soprano cantés un parell de peces d’òpera, la qual cosa la manté força tranquil·la respecte a allò que alguna vegada havien parlat ells dos. «Què voldràs que faci, quan et moris?». Aquesta era una pregunta recurrent, potser perquè l’un i l’altre ja s’anaven adonant que el temps no passa en va i que algun dia els arribaria l’hora. I l’Helga sabia que en Heinz hauria estat content, si hagués pogut sentir la noia que va interpretar l’Ave Maria i ara no recorda quina altra peça. Tothom estava commogut. La dèria d’en Heinz era, precisament, l’òpera. Una veritable mania, la d’escoltar òpera totes les hores del dia, fins i tot mentre treballava. En algun moment, te’l podies trobar totalment absent, mirant a l’infinit, mentre escoltava qualsevol fragment de qualsevol òpera de qualsevol autor. En qüestió d’òpera, en Heinz era omnívor!

2 comentaris:

  1. Quina mort més envejable... quatre o cinc hores de Wagner basten per fer morir somrient qualsevol melòman entre valquíries i Sigfrids. Glòria li sigui dada al difunt.

    ResponElimina
  2. Ets wagneriana, Olga? A mi m'agrada Wagner, però massa massa, em cansa. Sóc més verdiana, ja veus... en realitat, però, anar dos o tres vegades a l'any a l'òpera, el que fa, és omplir-me de goig, cada vegada és un aprenentatge nou (per la calidesa de les veus, per les diferents versions, gairebé imperceptibles al principi, però que vaig absorbint amb el temps...) la mort d'en Heinz, un dels secundaris del meu relat a Si es fa fosc, també la trobo immillorable: de cop i escoltant Un bel di vedremo (Madama Butterfly). Què més podia demanar, en Heinz?

    ResponElimina