L’Alícia ja no té por, relat de Montserrat Medalla

L'Alícia ja no té por

—Tens nom de noia de conte— diu en Gerard a l'Alícia, quan fan la fila per entrar a classe, després del pati.

—I tu de futbolista!— diu ella, ficant-se les mans a les butxaques de la bata i fent cara d'interessant.

 
En Gerard riu. Són veïns i companys de classe.

—La mare m'ha dit que dissabte vindreu a sopar a casa i mentre els grans miren el partit, nosaltres jugarem—fa l’Alícia.

—Oh, però jo també vull veure el partit—diu en Gerard. L'Alícia fa una ganyota.
No li agrada gens quedar-se sola, perquè té por. I si tothom vol veure el futbol, no la deixaran portar les joguines al menjador...

Entren a classe i la mestra els explica una història fantàstica que parla d'uns éssers diminuts anomenats Nyitus.

“Els Nyitus, o nytus, nyítols o nitus són imaginats com unes cuques, petits com un gra de pols que entren per l'orella de la gent fins arribar al cervell. No maten, només es mengen la memòria i fan venir moltes ganes de dormir. Per això a qui té molta son o mala memòria se li diu que té els nyitus.”

—Ara feu-me un dibuix. Cadascú a la seva manera —diu la mestra— i l'Alícia se'ls afigura molt petits, de colors i amb una pila de potes.

El dissabte, en Gerard està molt simpàtic i l'Alícia pensa que potser jugarà amb ella, però després de sopar, tots s'acomoden entre el sofà i les butaques per veure el partit. L'Alícia, emmurriada, se'n va cap a l'habitació. Ja no hi ha remei... Li fa molta vergonya dir-los que té por. Agafa un gros volum de la lleixa i mira els dibuixos de fades, de follets, de dones d'aigua, de gegants , nans, dracs i princeses, però se salta els dels monstres perquè encara li fan venir més por. De cop, sent un xiuxiueig:

—De què tens por, Alícia?— fa una veu dins la seva orella dreta.

L'Alícia s’espanta i fa un salt. Obre la porta corrents, disposada a demanar auxili, però només sent un crit de Goooooool!, per això torna a tancar.

—Per què tens por, Alícia?— una altra vegada el murmuri, dins l'orella esquerra. L'Alícia es toca les orelles... 

—Què passa? Qui m'està parlant?

—Som els Nyitus. 

—Els què?— l'Alícia s'ha oblidat completament del que va explicar la mestra. 

—Mira, nosaltres ens cruspim la memòria de la gent, però la teva encara no ens l'hem menjat perquè ens vas pintar de colors i ens va agradar molt.

 L'Alícia decideix aguantar-se la por, no fos cas que en Gerard acabés adonant-se que és una poruga. 

—No tinc por— diu l'Alícia, amb un fil de veu— només que no m’agrada estar sola.

—Però si no estàs sola! Al menjador hi ha els teus pares i els teus amics. Això no és estar sol, sinó estar en una altra habitació. I deixa de tocar-te les orelles, que ens fas pessigolles!

—Pessigolles? Els Nyitus teniu pessigolles?

—I tant! I si ens fas pessigolles, nosaltres també te'n farem a tu, així que, tu mateixa!

—Que voleu que fem, doncs?— diu l'Alícia, una mica més tranquil·la.

—Si vols, només si vols, eh? D’això... ens agradaria... ens agradaria moltíssim acabar de veure el partit! I si ens deixes veure un gol del Barça et prometem que no ens menjarem la teva memòria—li diuen a l’orella dreta. L’Alícia pensa.

—Us proposo un tracte, Nyitus: primer, anem a veure el final del partit. I després, m'ajudeu a que en Gerard jugui amb mi, d’acord?— els Nyitus diuen que si.

Contenta, l'Alícia se'n va al menjador i s'asseu al costat d'en Gerard.

—Deixa'm lloc!— i en Gerard s'aparta una miqueta.

—Va, Nyitus, ja li podeu dir.

—Què dius que què, Alícia?—diu el pare

—Res,pare, no deia res— Vaaa— diu, tocant-se les orelles

—Què et passa, Alícia? Que tens mal d'orella?—diu la mare

—Mal d'orella? Jo? Noo, no!

—Shht, calleu!
—Calleu!—L'Alícia comença a enfadar-se amb els Nyitus, que sembla que no compleixen el tracte.

—Quan acabi el partit parlarem amb en Gerard!T'ho prometem—diuen els Nyitus.

—Ara,ara,ara Goooooool!
— Visca el Barçaaaaa!

L'Alícia s'aixeca; fa estona que els Nyitus no diuen res, deu ser que han decidit posar-se a l'orella d'en Gerard...

—Anem a jugar, Alícia?

—Hmmm... t'ho han dit els Nyitus?

—Què dius?— En Gerard ja està obrint la porta de l'habitació.

—Em deixes veure els cotxets i les casetes? 

—I les nines?

—Er... va, si, les nines també.

S'obre la porta i entren les mares.

—Com estan les teves orelles, reina?—fa la mare de l'Alícia.

—Les orelles? Què passa amb les meves orelles?— de cop, se'n recorda dels Nyitus.
—Ai! Nyitus? Nyitus? 

—Però què dius?

—Res,res,mare, no dic res... saps què? Ja no tinc por!