Un tast del relat de Mercè Bagaria a SI ES FA FOSC

    Va arribar a la benzinera sense forces. Es va tancar al lavabo i es va rentar les mans i la cara amb vehemència, però aquell coi de maquillatge semblava inesborrable. S'ensabonà de nou i es refregà la pell fins a fer-se mal. A les galtes li retornà una mica de color. Buscà a la butxaca del maletí si, per casualitat, hi tenia alguna mostra de colònia, però no n’hi havia cap. El vestit feia pudor de naftalina, i encara no s’havia pogut treure de la pituïtària l’aroma de flors pansides. Sentia que estava impresentable. Ell no era un home presumit, però ara se sentia anguniejat pel seu aspecte. Cordons, si podia passar per un vampir! Per si de cas, s’observà detingudament la dentadura. Duia un parell d’implants, però la resta era tota seva. Va respirar força alleugerit en comprovar que cap peça havia començat a créixer. Tot i així, es va convèncer que havia d’obviar el contacte amb la gent fins que no recuperés l’aspecte saludable que lluïa darrerament, abans d’aquell maleït ensurt. I, per ser coherent, s’acontentà a prendre’s un cafè de la màquina expenedora que li destrossà l’estómac com Little Boy devastà Hiroshima.