Flors cremades
Si jo tingués un àngel negre, morrut,
amb dents i urpes i gèlida mirada,
i no aquest mesell que s’emmiralla a
l’aigua,
i sospira i plora a cada pas que faig,
m’allitaria amb el seu cos de sutge
i faria que m’obris la pell, de l’estèrnum
fins al ventre: aquí hi ha ofegades
la malura, el dolor de suportar
que encara he de viure, dies, anys, oh,
tant de temps encara, sota un embalum
de penes postergades,
d’haver perdut les ales
a un túmul desolat: demència meva
per pertànyer a la raça matadora;
una a una van podrir-se d’arrel
les plomes que l’ innocència em
preservava.
I el besaria, al bell, als llavis
freds i llargs
mentre em posseeix i exposa
tot això tan fosc que duc i que m’infecta.
No necessito un àngel bord que em
salvi.
Jo vull l’àngel cru que m’alliberi.
Silvia Armangué Jorba
En el fons més obscur de tots nosaltres, hi ha l'atractiva foscor que ens vol posseir: només cal deixar-s'hi anar, però no és fàcil. Al final sempre ens acaba posseint, però ja és massa tard per al goig.
ResponEliminaLes plomes de la innocència ens les arrenquen d'arrel, Sílvia. I de vegades no ens n'adonem fins que ja és massa tard... quan ja les hem perdudes totes. I ja són irrecuperables! Un bon poema, com tots els teus!
ResponEliminapotser les plomes son irrecuperables, Montse, però no la innocència, quan és;
ResponEliminasenzillament es tracta d'una perversitat aliena
la llàstima és que té premi en societat;
en canvi, però, penalitza en la íntima satisfacció
poema intens!