divendres, 20 de gener del 2017

...i anar fent



DE L'ART DE LA PODA


pels ràpids de la vida
a peu de nuesa dels objectes
l'ombra dosifica el cos
i una solemne fosquedat
determina condició i rang: jo
sempre jo i només jo
antítesi de l'arbre de lleves



del recull A TALL D'AIGUA
© - Matilde Nuri i Espona

dimarts, 17 de gener del 2017

Nyitus: Criatures Fantàstiques

       Entren a classe i la mestra els explica una història fantàstica que parla d'uns éssers diminuts anomenats Nyitus.
       "Els Nyitus, o nytus, nyítols o nitus són imaginats com unes cuques, petits com un gra de pols que entren per l'orella de la gent fins arribar al cervell. No maten, només es mengen la memòria i fan venir moltes ganes de dormir. Per això, a qui té molta son o mala memòria se li diu que té els nyitus".
       - Ara feu-me un dibuix. Cadascú a  la seva manera.- diu la mestra, i l'Alícia se'ls afigura molt petits, de colors i amb una pila de potes






Montserrat Medalla i Cufí
L'Alícia ja no té por (a partir de 8 anys)

CRIATURES FANTÀSTIQUES - Diversos Autors
Concurs ARC 2011 Contes infantils
Pròleg Josep Maria Aloy
Meteora

dimecres, 11 de gener del 2017

LLUM (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)





Regalimava la tarda peresa d'un taronja pàl·lid quasi indecent, hi havia un silenci colpidor a la terrassa del passeig, sols un murmuri lleu, imperceptible, el de l'home amb corbata color verd fosc que prenia un cafè amb una dona una mica més gran ell. La llum de la tarda s'escolava entre els plecs de la camisa oberta de la dona, sortiria més tard, en una estona, quan ell, incapaç de desitjar-la ni un minut més, la duria amb una excusa totalment insatisfactòria a la seva cambra d'hotel, just dos carrers cap al mar. I la desvestiria, i en descordar-li els sostenidors, la llum de la tarda arraulida a la pell fina, eixiria, escapolint-se pels mugrons, pel coll, fins els ulls, ja vençuts, closos, oblidats de plaer, entre les mans de l'home de la corbata color verd fosc, que commogut, recolliria la llum i se'n faria, amb un feix, una ploma per acaronar-li l'esquena, els malucs i el sexe. 

dimarts, 10 de gener del 2017

Un fragment del relat de Sílvia Armangué “Merengues de color groc, verd i rosa”, del llibre He d'anar-me'n, de Cornèlia Abril




Però el coneixement és secundari, ja que la feina primordial és mantenir la maquineta en bon ús. Vaig traslladar-me per anar a estudiar i a treballar a la gran ciutat, i allà em perdia pel metro i pels carrers, per les aules altes i velles, enmig d’aquella gentada d’hora punta, sentint-me més sola que mai, d’un altre tipus de soledat que aquella que havia buscat tant abans. He oblidat moltes coses, però sí que recordo els entrepans calents i planxats de formatge fos que em prenia al bar de la facultat, els dies que em sentia valenta i era capaç de baixar les escales cap a la cafeteria sorollosa, sense finestres, les taules mal posades, sempre atapeïda d’estudiants i alguns professors joves, que fumaven i discutien i reien entre crits, enmig del fum i la llum massa brillant dels flexos del sostre baix.