dimarts, 16 de maig de 2017

Un tast del relat de Maria Cirera a SI ES FA FOSC








És increïble com canvia la percepció del paisatge depenent només del sentit de la marxa, d’anada o de tornada. L’endemà al matí, de camí cap a la feina, em vaig proposar fixar-me en la cafeteria on ens trobàvem amb la dama russa. Feia exactament el mateix trajecte tant d’anada com de tornada, però aquell simple canvi de sentit era suficient per no haver-me fixat mai en la cafeteria cap matí. No em va costar localitzar el local, és clar, però tampoc em va ser fàcil reconèixer-lo. A aquelles hores, la reixa estava abaixada i l’ambient era gèlid. Semblava més l’entrada d’un magatzem que la d’un lloc on passar una confortable estona de repòs. Aquell requadre metàl·lic que era la reixa semblava el teló rígid d’un decorat, el decorat d’un teatret on, algunes tardes, havia agafat el costum de fer-la petar amb una dama russa que, més que una matrioixca, era com una capsa plena de delicats mocadors de seda que s’intercalaven per crear tons nous i sorprenents. Ella m’explicava detalls de la vida de l’Eva Schlemil i jo, quan em deixava fer-ho, li explicava com m’havia anat el dia, tot i essent conscient que no era tan interessant.

2 comentaris:

  1. Gran mèrit, el de saber escoltar sense prémer algun botonet cada segon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. i també gran plaer! tota conversa passa per saber escoltar
      .

      Elimina