dimecres, 22 de març del 2017

Amputació digital, de Matilde Nuri






HE D'ANAR-ME'N - 
CORNÈLIA ABRIL

AMPUTACIÓ DIGITAL, 
DE MATILDE NURI - fragment


El vent remou les branques altes del llorer. Sembla que vol ploure. De la secció de cordes, algú demana obriu la finestra, sisplau, fa molta xafogor i això ja es veu que va per llarg. Jo estic badant rere els vidres i veig com el cel s’encapota; poso la mà al manubri i quan faig el gest de girar la maneta, la veu formal del director m’obliga a rectificar. Noia, diu, no obris la finestra; entraria fressa del carrer; persones caminen per les voreres, ambulàncies traginen a prop del servei d’urgències amb les sirenes a tot volum; i no ens convé gens, el soroll.

Argument lògic, penso, però potser escàs de raó. Portem vint minuts de llarga espera. A hores d’ara ja hauríem de ser a la meitat de l’assaig. I en canvi ens distraiem només afinant els instruments. En aquest moment, el director i el contrabaixista continuen avaluant l’error textual que han detectat a la partitura. La discrepància principal gira en torn al ritme de la seqüència final del tema: la coda. Si per a l’un és clar que les obres menors convé acabar-les més aviat amb una conclusió sobtada, per a l’altre, una sortida gradual resultaria força més escaient i faria aconsellable revisar els arranjaments per a veus i per a fustes i metalls. Perquè hem de procurar treure tot el que portem dins; expressar el conscient i l’inconscient de l’ànima humana; som musicòlegs, herois espirituals de l’època.

dimarts, 21 de març del 2017

Ingibjörg Haraldsdóttir - 21 DE MARÇ DEL 2017


Del llibre. LA CABEZA DE LA MUJER
Sanzsoto, "Royal Ascot" 2006
de Ingibjörg Haraldsdóttir


LA ESPERANZA

¿Vive la esperanza
en su escondite secreto
ahora que la nieve se derrite,
se abren paso arroyos
y una sonrisa? ¿Vive la esperanza
---joven de nuevo
y fuerte?

¡Dime, primavera,
que vive!


*


L'ESPERANÇA (traducció no oficial al català)

Viu l'esperança
en el seu amagatall secret
ara que la neu es fon,
s'obren pas rierols
i un somriure? Viu l'esperança
---jove de nou
i forta?

Digues, primavera,
que viu!


dissabte, 18 de març del 2017

Secrets i solitud, de Montserrat Medalla

HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL
SECRETS I SOLITUD, DE MONTSERRAT MEDALLA - fragment





Em van posar Mila per Solitud. La mare era bona lectora, el pare va ser allò que en podem dir un mal lector, fins que la mare es va encarregar d’ensenyar-lo a llegir, ja d’adult. A llegir de manera acurada, que se m’entengui bé. A saber destriar el gra de la palla en allò que llegia, a assimilar les lectures i a aprendre el plaer que podem extreure de llegir i comentar un bon llibre. Perquè el pare era un científic i la mare era de lletres. Es complementaven. 

Milagros. Podien haver-me posat Miracle, eren ben catalans, de terra endins, però, a part que no em podien inscriure amb un nom català perquè estava prohibit, el capellà, mossèn Josep, un home que no havia vist mai el món per un forat, un capellà d’aquells entregats a la fe del seu Déu, evangelitzador i rondinaire, bona persona, però amb idees arcaiques, els va convèncer que, per poder-me dir Mila, estava ben clar que m'havien de batejar com a Milagros. I em van posar Milagros i tota la vida que m'han dit Mila. Per Solitud.
La mare era bona lectora, com ja he dit, i s'havia llegit aquest llibre «cent vegades», deia ella. «Mil vegades!», deia el pare. Víctor Català era idolatrada per la mare. Quan vaig tenir edat suficient, me la va fer llegir i accepto que em va agradar força, però, francament, mai m’he decantat per aquest tipus de literatura, jo. Prefereixo descobrir nous talents, o llegir-ne de vells, de clàssics, però els vull escollir tota sola. I això, des que era ben petita. Tinc la meva personalitat literària, jo. La vaig adquirir, sobretot, gràcies a la mare, però també gràcies a aquesta mena de ganes de satisfer les meves ànsies artístiques, musicals i literàries innates que tinc, malgrat que mai no me n’hagi vanagloriat. Per això hi ha tanta gent que m’envolta que no em coneix bé en aquest aspecte.


divendres, 17 de març del 2017

Reagrupament familiar, de Mercè Bagaria




HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL
REAGRUPAMENT FAMILIAR, DE MERCÈ BAGARIA - fragment



El que els explico va succeir el capvespre del 20 de desembre de 2012 després de una col·lisió múltiple a l’autovia. Plovia feia estona i l’asfalt estava moll. De tant en tant, els llamps esquinçaven el cel, fosc com la gola d’un llop. La Zoe s’estava al seient del darrere, ben subjecta a la seva cadireta. Ella ja volia anar asseguda com les nenes grans, però era massa menudeta, i la llei és estricta en aquestes qüestions. Recordo que la Zoe s’agafava amb força al senyor Pelut, el conillet que arrossegava pertot arreu, i amb veu tremolosa li deia que no tingués por. Jo vaig suggerir-li que cantés una cançó, així el senyor Pelut s’adormiria. I ella, bona minyona, va cantussejar fluixet, acaronant-lo. No es va adonar de la topada, de la violència del xoc. Jo vaig mirar de frenar. M’hi vaig escarrassar amb els cinc sentits, però els dos carrils eren plens de cotxes encastats els uns en uns altres i encara hi havia trànsit dens per ser aquella hora.

Els divendres, ja se sap, tothom vol fugir de la ciutat i marxar lluny del cau on vivim reclosos. Quan surto de treballar, abans l’autovia no s’ompli a vessar, la Zoe i jo fem un mos i enfilem cap al nord-est, cap a la caseta arran de mar on viu en Demian. A mig camí, acostumem a aturar-nos a Kuchen Haus, un local petit on serveixen pastissos i postres boníssims i el cafè té gust de cafè i la llet no és aigualida. La Zoe se sent fascinada per la decoració delicada, pels colors i les olors de massapà, de xocolata, de vainilla, de coco... El primer cop que hi vam entrar, perquè jo m’adormia al volant, la Zoe em va dir: «Mama, oi que el cel deu ser així?». «No he estat mai al cel, Zoe», vaig fer jo.


dilluns, 13 de març del 2017

El somriure del suricata, de Maria Cirera

HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL
EL SOMRIURE DEL SURICATA, DE MARIA CIRERA - fragment



El tiet August era una d’aquelles persones que de tan normals acaben resultant estrambòtiques. L’únic fet excepcional de la seva vida era que s’havia quedat vidu i sense tenir fills a l’edat de quaranta-cinc anys. A partir de llavors es va convertir en una persona solitària de grat o per força. Nosaltres érem família nombrosa i, com que ja no venia d’un, sovint ens acompanyava en les nostres sortides familiars. Els pares li tenien una gran estimació i, de fet, nosaltres també.
     El tiet August era una persona rutinària i, anéssim on anéssim, sempre duia el seu vestit gris i la camisa blanca. Només recordo haver-lo vist treure’s la corbata un parell de vegades. La primera, va ser una tarda d’estiu que vam tenir la mala pensada de pujar al Collalt. Ell va ser l’últim de coronar el turó i, quan ho va haver fet, sufocat i amb la roba feta un nyap, es va plantar davant nostre i es va treure la corbata amb gran ostentació, com si fos una pitó a punt d’estrangular-lo. La segona vegada, va ser un dia que va cometre l’agosarament de canviar de perruqueria. Li van tallar els cabells tan curts que, camí de casa, del disgust li va començar a rajar sang del nas. Com que no duia mocador, es va haver de taponar amb la corbata. Sense cap mena de dubte, el tiet August era un home sensible. 


divendres, 10 de març del 2017

Merengues de colors, de Sílvia Armangué

HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL
MERENGUES DE COLORS, DE SÍLVIA ARMANGUÉ - fragment










Les merengues eren altes i allargades, arrebossades de sucre gruixut, i a sobre de tot duien un caramel del mateix color que el sucre. També hi havia merengues blanques, però jo només les volia de colors. Una de cada color. Tots els colors tenien el mateix gust, però cada un era especial. Menjava quan estava sola, en un banc de la placeta, o a dins del cotxe, perquè no podia esperar per arribar a casa, tenint les merengues allà amb mi. Primer em menjava la verda, o la groga. La rosa sempre era per al final. Primer el caramel, després, a fons i tancant els ulls, el sucre cruixent, crac-crac-crac, enganxat al cor blanc i pastós de la merenga, que feia ssssptxx, un soroll de gravacions de veus alienígenes, i desprès catacrec-crec un altre cop, el sucre de l’altra banda. Obria els ulls per veure el color verd, o groc, del sucre, envoltant la blanca puresa de clara batuda, amb el senyal de les meves dents ratolinesques, i feia més mossegades, molt petites, perquè durés més aquell desgavell dels sentits. Si tenia problemes, a casa o allà on fos, s’allunyaven de mi mentre tenia merenga a la boca, i procurava que aquells moments fossin llargs. A vegades, no podia controlar-me, i em ficava mitja merenga a la boca i em deixava anar, commoguda per trobar deslliurament en aquell acte purament químic, perquè llavors creia en les grans gestes i en un munt de coses intangibles, i no volia fer tantes concessions a les nimietats materials que em semblaven brutals o, si més no, grotesques. Recordo que, a l’hora de sopar, sentia una gran estranyesa perquè em quedava plena després de dues cullerades. No relacionava la manca de gana amb l’afartament de mitja tarda. Aquelles merengues eren quelcom espiritual, m’omplien el pit de joia, no eren per subsistir. Suposo que això és el pecat de la gola, o quelcom que s’hi deu assemblar.






dimecres, 1 de març del 2017

Rose Hill House, de Pepa Bagaria

He d'anar-me'n - Cornèlia abril
Rose Hill House, de Pepa Bagaria - fragment


Aparcà el cotxe a l'entrada i en baixar va sentir la humitat fins el moll de l'os. Era ja mig matí però el sol no escalfava gens. La Helen va fer unes passes enrere per mirar-se la casa en perspectiva. Hauria dit que semblava més gran i més maca a la pàgina web. En canvi ara la veia desgavellada, francament. Els rosers estaven marcits i el jardí ple de brossa. És clar que no es podia queixar, havia fet un bon tracte amb el preu del lloguer. Tot i així se sentia una mica decebuda.


Va obrir la porta esperant sentir el grinyol típic de les cases embruixades a les pel·lícules de por, però el cert és que anava com la seda. Tot era ben fosc a dins i es colava molt poca llum per les escletxes. Però amb les finestres obertes de bat a bat es va sorprendre. No hi havia rebedor, era una habitació gran que feia la funció de saló i menjador. Al fons, una preciosa llar de foc presidia tot l'espai. Les parets s'havien pintat d'un lluminós color blau cel i les finestres i portes de blanc. El conjunt feia una estranya sensació de casa marinera que resultava si més no il·lògic, considerant que estava al bell mig del camp.