dimarts, 30 de maig del 2017

Ah, no!

Quan els grups de dones d'edat adulta ens reunim dinant a un restaurant o fent una sessió de treball, parlem de com ens han anat les coses de la vida, de la nostra vida de cada dia amb família, feina, aficions i en les nostres reflexions, anem per aquí o anem per allà, arribem al mateix punt concloent, fix:
La dificultat de dir NO
La dificultat d'haver de dir NO
La dificultat d'haver d'aprendre a dir NO
Sobretot quan la resposta negativa és mecanisme de defensa o d'autoafirmació. I això que des del primer moment, quan som encara infants, sabem per instint quina és la primera lletra: la A, que col·locada a inici de paraula nega i desmenteix.

Les dones arribem al punt àlgid de la nostra maduresa quan hem après a dir amb naturalitat
                                                           Ah, no!
                                                           Ah, no!

-Matilde Nuri



(Arenys de Mar, 24 de març'17)

dissabte, 27 de maig del 2017

Del poemari Flors cremades



Flors cremades





Si jo tingués un àngel negre, morrut, 
amb dents i urpes i gèlida mirada, 
i no aquest mesell que s’emmiralla a l’aigua, 
i sospira i plora a cada pas que faig, 
m’allitaria amb el seu cos de sutge 
i faria que m’obris la pell, de l’estèrnum 
fins al ventre: aquí hi ha ofegades 
la malura, el dolor de suportar 
que encara he de viure, dies, anys, oh, 
tant de temps encara, sota un embalum 
de penes postergades, 
d’haver perdut les ales 
a un túmul desolat: demència meva 
per pertànyer a la raça matadora; 
una a una van podrir-se d’arrel 
les plomes que l’ innocència em preservava. 
I el besaria, al bell, als llavis freds i llargs 
mentre em posseeix i exposa 
tot això tan fosc que duc i que m’infecta. 
No necessito un àngel bord que em salvi. 
Jo vull l’àngel cru que m’alliberi. 


Silvia Armangué Jorba







dimecres, 24 de maig del 2017

En blanc i negre - Sanzsoto


EN BLANC I NEGRE - (fragment)


La cadència d'un pas i d’un altre,
marca el temps, la distància, el camí,
d'on i cap a on anem.
Uns ens deixen, altres ens obliden
Caminar per acabar morint.
Quina ironia!

Si les pedres parlessin, quantes coses dirien.

*

Sanzsoto - SI ES FA FOSC


dimecres, 17 de maig del 2017

Un tast del relat de Sílvia Armangué a SI ES FA FOSC





     Va voler ensenyar-me l’art de la natació en un petit gorg, més avall de la finca. Jo tremolava i em resistia a cabussar-me. Potser era massa petit encara, i m’acovardia amb els crits del pare. Jo ficava el cap a dins l’aigua, enganxat a les roques, i tornava a sortir molt abans d’haver comptat fins a vint. Ell, nedant al meu voltant, es capbussava estones llargues i deia: «Veus? És molt fàcil», però jo cada cop agafava més angúnia i respirava amb agitació. Perduda la paciència, ell em va agafar el cap, em va tapar el nas amb una mà i la boca amb l’altra i em va submergir. El terror que vaig sentir encara el puc reviure. Em va semblar que el temps era una esplanada sense vores i que jo no podria travessar-la, que moriria d’ofec i d’horror enmig d’aquella soledat. Es va tornar tot negre. El pare em va treure mig desmaiat i convuls. Es devia espantar, perquè em va dir paraules d’ànim en un to que usava poc, un to amable d’home amatent. Després se’m va carregar a coll i va anar cantant baixet mentre tornàvem a casa. Més endavant, em va ensenyar de nedar: va tenir l’encert de fer-ho de mica en mica, cada dia un poquet.

dimarts, 16 de maig del 2017

Un tast del relat de Maria Cirera a SI ES FA FOSC








És increïble com canvia la percepció del paisatge depenent només del sentit de la marxa, d’anada o de tornada. L’endemà al matí, de camí cap a la feina, em vaig proposar fixar-me en la cafeteria on ens trobàvem amb la dama russa. Feia exactament el mateix trajecte tant d’anada com de tornada, però aquell simple canvi de sentit era suficient per no haver-me fixat mai en la cafeteria cap matí. No em va costar localitzar el local, és clar, però tampoc em va ser fàcil reconèixer-lo. A aquelles hores, la reixa estava abaixada i l’ambient era gèlid. Semblava més l’entrada d’un magatzem que la d’un lloc on passar una confortable estona de repòs. Aquell requadre metàl·lic que era la reixa semblava el teló rígid d’un decorat, el decorat d’un teatret on, algunes tardes, havia agafat el costum de fer-la petar amb una dama russa que, més que una matrioixca, era com una capsa plena de delicats mocadors de seda que s’intercalaven per crear tons nous i sorprenents. Ella m’explicava detalls de la vida de l’Eva Schlemil i jo, quan em deixava fer-ho, li explicava com m’havia anat el dia, tot i essent conscient que no era tan interessant.

dilluns, 15 de maig del 2017

Un tast del relat de Mercè Bagaria a SI ES FA FOSC






    Va arribar a la benzinera sense forces. Es va tancar al lavabo i es va rentar les mans i la cara amb vehemència, però aquell coi de maquillatge semblava inesborrable. S'ensabonà de nou i es refregà la pell fins a fer-se mal. A les galtes li retornà una mica de color. Buscà a la butxaca del maletí si, per casualitat, hi tenia alguna mostra de colònia, però no n’hi havia cap. El vestit feia pudor de naftalina, i encara no s’havia pogut treure de la pituïtària l’aroma de flors pansides. Sentia que estava impresentable. Ell no era un home presumit, però ara se sentia anguniejat pel seu aspecte. Cordons, si podia passar per un vampir! Per si de cas, s’observà detingudament la dentadura. Duia un parell d’implants, però la resta era tota seva. Va respirar força alleugerit en comprovar que cap peça havia començat a créixer. Tot i així, es va convèncer que havia d’obviar el contacte amb la gent fins que no recuperés l’aspecte saludable que lluïa darrerament, abans d’aquell maleït ensurt. I, per ser coherent, s’acontentà a prendre’s un cafè de la màquina expenedora que li destrossà l’estómac com Little Boy devastà Hiroshima.

dissabte, 13 de maig del 2017

Un tast del relat de Pepa Bagaria a SI ES FA FOSC

     
 Abans de marxar, sempre havia de comprovar els llums, els endolls, el gas, les aixetes, les portes dels armaris, les finestres i les persianes. Un ritual que efectuava cada dia, matí, tarda i nit, des de feia molts, molts anys, des que era encara una nena. No només controlava «aquests petits detalls». Calia repassar que tot, absolutament tot, fos al seu lloc: els quadres, els objectes, els poms, els plats a la cuina... Se sentia incapaç d’agafar el son sense primer assegurar-se que la tauleta de nit no estigués ni massa a prop ni massa lluny del llit; el matalàs, a un centímetre del capçal; les sabatilles, l’una al costat de l’altra, i les cortines, ben estirades i alineades. Tapava, fins i tot, el mirall amb un mocador llarg perquè havia llegit en un llibre de fengshui que tenir-ne un a la cambra portava malastrugança.
Si alguna cosa no era on havia de ser o com havia d’estar, s’aixecava els cops que fessin falta per canviar-ho. Abans de dinar, sopar o mirar la tele, feia un repàs general i no es relaxava fins que no ho veia tot bé. Una molla de pa a terra, inclosa la més imperceptible, la podia desconcentrar i no feia la primera cullerada sense abans haver passat l’escombra. Alguns dies, però, quan estava molt cansada, o quan ja s’havia aixecat diverses vegades i encara trobava alguna cosa que no anava a l’hora, utilitzava un recurs que li funcionava sempre: allò que li feia nosa, s’ho empassava! No de forma literal, és clar, sinó mentalment. Gola avall, aconseguia que la porta oberta de la vitrina, el diari a punt de caure de la tauleta o la forquilla que sobresortia de l’escorreplats deixessin de destorbar-la. La quantitat d’objectes que havia arribat a «empassar-se» era incalculable.


dimarts, 9 de maig del 2017

Un tast del relat de Montserrat Medalla a SI ES FA FOSC



     Quin és, ara, el seu país? L’Helga s’ho pregunta sovint. En Heinz, el seu home, ja fa molt temps que es va morir. Va ser al costat del mar, tal com ell volia, tot i que van aconseguir, gràcies a l’asseguradora, dur-lo a Frankfurt en avió per poder-lo enterrar a la seva pàtria d’origen. Li va agafar un infart mentre feia marxa per la platja i el van trobar somrient. Ben mort, però somrient. En Heinz estava connectat al seu antic reproductor de mp3 escoltant l’ària de Madama Butterfly, per la seva adorada Maria Callas. És a dir que va morir relativament feliç. Al funeral, celebrat a Alemanya, el seu fill va aconseguir que una soprano cantés un parell de peces d’òpera, la qual cosa la manté força tranquil·la respecte a allò que alguna vegada havien parlat ells dos. «Què voldràs que faci, quan et moris?». Aquesta era una pregunta recurrent, potser perquè l’un i l’altre ja s’anaven adonant que el temps no passa en va i que algun dia els arribaria l’hora. I l’Helga sabia que en Heinz hauria estat content, si hagués pogut sentir la noia que va interpretar l’Ave Maria i ara no recorda quina altra peça. Tothom estava commogut. La dèria d’en Heinz era, precisament, l’òpera. Una veritable mania, la d’escoltar òpera totes les hores del dia, fins i tot mentre treballava. En algun moment, te’l podies trobar totalment absent, mirant a l’infinit, mentre escoltava qualsevol fragment de qualsevol òpera de qualsevol autor. En qüestió d’òpera, en Heinz era omnívor!

diumenge, 7 de maig del 2017

Un tast del relat de Matilde Nuri a SI ES FA FOSC








    Com seran els colors a partir d’ara? Fa dues setmanes, es dedicava a pintar quadres, gaudia de l’expressió artística. Ara no hi veu un borrall. És cec. Per més que no admeti de cap manera referir-se a la seva persona amb aquest terme. Cec? Sí, cec. Sense esperança? «Val més acceptar-ho», pensa. Qualsevol altra cosa seria negar l’evidència. Salta als ulls de la gent el bastó blanc per caminar, els vidres negres a les ulleres.
     —Fa gràcia i tot, oi, Trevor? Ara que el sol no pot enlluernar-me, m’han prescrit ulleres fosques. Ja em diràs si aquesta no és una bona ironia.

dimecres, 3 de maig del 2017

L’Alícia ja no té por, relat de Montserrat Medalla


foto de Montse Medalla.

L'Alícia ja no té por

—Tens nom de noia de conte— diu en Gerard a l'Alícia, quan fan la fila per entrar a classe, després del pati.

—I tu de futbolista!— diu ella, ficant-se les mans a les butxaques de la bata i fent cara d'interessant.
 
En Gerard riu. Són veïns i companys de classe.

—La mare m'ha dit que dissabte vindreu a sopar a casa i mentre els grans miren el partit, nosaltres jugarem—fa l’Alícia.

—Oh, però jo també vull veure el partit—diu en Gerard. L'Alícia fa una ganyota.
No li agrada gens quedar-se sola, perquè té por. I si tothom vol veure el futbol, no la deixaran portar les joguines al menjador...

Entren a classe i la mestra els explica una història fantàstica que parla d'uns éssers diminuts anomenats Nyitus.

“Els Nyitus, o nytus, nyítols o nitus són imaginats com unes cuques, petits com un gra de pols que entren per l'orella de la gent fins arribar al cervell. No maten, només es mengen la memòria i fan venir moltes ganes de dormir. Per això a qui té molta son o mala memòria se li diu que té els nyitus.”

—Ara feu-me un dibuix. Cadascú a la seva manera —diu la mestra— i l'Alícia se'ls afigura molt petits, de colors i amb una pila de potes.

El dissabte, en Gerard està molt simpàtic i l'Alícia pensa que potser jugarà amb ella, però després de sopar, tots s'acomoden entre el sofà i les butaques per veure el partit. L'Alícia, emmurriada, se'n va cap a l'habitació. Ja no hi ha remei... Li fa molta vergonya dir-los que té por. Agafa un gros volum de la lleixa i mira els dibuixos de fades, de follets, de dones d'aigua, de gegants , nans, dracs i princeses, però se salta els dels monstres perquè encara li fan venir més por. De cop, sent un xiuxiueig:

—De què tens por, Alícia?— fa una veu dins la seva orella dreta.

L'Alícia s’espanta i fa un salt. Obre la porta corrents, disposada a demanar auxili, però només sent un crit de Goooooool!, per això torna a tancar.

—Per què tens por, Alícia?— una altra vegada el murmuri, dins l'orella esquerra. L'Alícia es toca les orelles... 
—Què passa? Qui m'està parlant?
—Som els Nyitus. 
—Els què?— l'Alícia s'ha oblidat completament del que va explicar la mestra. 
—Mira, nosaltres ens cruspim la memòria de la gent, però la teva encara no ens l'hem menjat perquè ens vas pintar de colors i ens va agradar molt.

 L'Alícia decideix aguantar-se la por, no fos cas que en Gerard acabés adonant-se que és una poruga. 
—No tinc por— diu l'Alícia, amb un fil de veu— només que no m’agrada estar sola.
—Però si no estàs sola! Al menjador hi ha els teus pares i els teus amics. Això no és estar sol, sinó estar en una altra habitació. I deixa de tocar-te les orelles, que ens fas pessigolles!
—Pessigolles? Els Nyitus teniu pessigolles?
—I tant! I si ens fas pessigolles, nosaltres també te'n farem a tu, així que, tu mateixa!
—Que voleu que fem, doncs?— diu l'Alícia, una mica més tranquil·la.
—Si vols, només si vols, eh? D’això... ens agradaria... ens agradaria moltíssim acabar de veure el partit! I si ens deixes veure un gol del Barça et prometem que no ens menjarem la teva memòria—li diuen a l’orella dreta. L’Alícia pensa.
—Us proposo un tracte, Nyitus: primer, anem a veure el final del partit. I després, m'ajudeu a que en Gerard jugui amb mi, d’acord?— els Nyitus diuen que si.

Contenta, l'Alícia se'n va al menjador i s'asseu al costat d'en Gerard.

—Deixa'm lloc!— i en Gerard s'aparta una miqueta.
—Va, Nyitus, ja li podeu dir.
—Què dius que què, Alícia?—diu el pare
—Res,pare, no deia res— Vaaa— diu, tocant-se les orelles
—Què et passa, Alícia? Que tens mal d'orella?—diu la mare
—Mal d'orella? Jo? Noo, no!
—Shht, calleu!
—Calleu!—L'Alícia comença a enfadar-se amb els Nyitus, que sembla que no compleixen el tracte.
—Quan acabi el partit parlarem amb en Gerard!T'ho prometem—diuen els Nyitus.
—Ara,ara,ara Goooooool!
— Visca el Barçaaaaa!

L'Alícia s'aixeca; fa estona que els Nyitus no diuen res, deu ser que han decidit posar-se a l'orella d'en Gerard...
—Anem a jugar, Alícia?
—Hmmm... t'ho han dit els Nyitus?
—Què dius?— En Gerard ja està obrint la porta de l'habitació.
—Em deixes veure els cotxets i les casetes? 
—I les nines?
—Er... va, si, les nines també.

S'obre la porta i entren les mares.
—Com estan les teves orelles, reina?—fa la mare de l'Alícia.
—Les orelles? Què passa amb les meves orelles?— de cop, se'n recorda dels Nyitus.
—Ai! Nyitus? Nyitus? 
—Però què dius?
—Res,res,mare, no dic res... saps què? Ja no tinc por!