dissabte, 30 de setembre del 2017

Alliberació - Silvia Armangué

Poema VIII del quart apartat del poemari 
Estats del metall, ( Saragossa 2013) 
Silvia Armangué




Deslliga, deslliga la brida,
tan temps estrebada,
d'aquest mal
de pell endins!

Que sàpiga què és
triscar les pedres
amb el peu descalç
tirar-se foll als gorgs
vagarejar sota les vaumes
olorar la mare-selva
oblidar el què es va ser
fer mapes
inexactes
tornar al lloc
d'on va sortir.

Tornar a casa,
amb els falciots.
Per guarir el mal
de pell endins.


*


dijous, 28 de setembre del 2017

Premis Literaris Grau Miró 2017

Premis Literaris Grau Miró 2017

HAIKU - Primer premi

PRIMERS ESTIUS - Sílvia Armangué Jorba (Sra. Lee)


En to baix profund
el picot verd tecleja
les hores de sol.


A l’estenedor
llençols blancs com onades
estripen l’aire.



Quan les paraules
esdevenen pàl·lides
la casa s’adorm.





tots els premiats aquí: Premi Literari Grau Miró 2017

dilluns, 25 de setembre del 2017

Dona viva, dona morta - Montserrat Medalla




Fragment d'un escrit dedicat a l' àvia que no sabia llegir 

(···)

Aprendre de lletra, aprendre de lletra, com la mare de Déu de la cançó que jo mateixa cantava als meus petitons. Anar a costura, a aprendre de lletra. 

Se'm va negar, Senyor, si és que existeixes. 

Se'm va negar pel fet de ser una dona. Quin mal havia fet jo, naixent dona? 

Quin mal he fet, per haver de viure tot aquest turment? 

Jo no volia ser més que ell, només hauria volgut saber llegir, per poder distingir una ampolla de l'altra! i ara la Neus seria viva, pobrissona meva, viva! i seria al meu costat. I no permetria que no em deixessin veure els meus fills en aquests moments tan durs. 

Qui són, ells, tots plegats, per no deixar que els meus fills estiguin amb mi? Qui són?

El més petit de tots porta un ram de roselles... diuen que desvario! potser és que ho faig!

Montserrat Medalla
(L'àvia que no sabia llegir-- inacabat)





dissabte, 23 de setembre del 2017

Mediterrani - Sanzsoto


Osado, acrílico/tela, 100 x 100 cm, año 2010

Acariciando la orilla
mansa muy mansamente
agitando recuerdos
olvidando promesas
desangelada la noche se presenta
pero es tanta su furia contenida
y tanta su pasión desenfrenada
que abrazando la arena
la arrastra a las profundas simas del recuerdo.

tanto ruido, tanta vida
escalones,  escaleras
piedras, muros y fronteras
cigarrillos consumidos en la espera

colinas invertidas
negros jirones de almas del pasado
posos de siete mares
aires de cuatro vientos
una luna que pasa
mil lunas que se pierden
olvidada la espuma en una roca
vestigios de un naufragio

-Sanzsoto

dimecres, 20 de setembre del 2017

EL VIATGE



Se sentia nerviosa i emocionada. Va estalviar anys per comprar-lo i feia temps que ja tenia el bitllet. Encara més que esperava el moment de la partida. Avui el seu anhel es convertiria en realitat. 
Va arribar ben aviat a l'estació. De mica en mica es van anar sumant la resta de passatgers. Tots tan nerviosos i emocionats com ella, frisant per pujar. Tots apunt de tocar el somni amb els dits.
El so de la locomotora els va fer saltar de l'excitació. D'una forma ordenada varen ocupar els seus seients. En cinc minuts, el tren va partir. El viatge va transcórrer tranquil, el paisatge era preciós, el cel intensament blau i la brisa que entrava per les finestres, deliciosa.
De cop, però, el tren va fer un petit giravolt i es va endinsar en un túnel. En sortir, tot havia canviat. El cel era del color del plom, la temperatura havia caigut en picat i una pluja persistent els va fer tancar les finestres a córrer-cuita. La primavera s'havia transformat en tardor. El paisatge era el mateix, però no era el mateix. A l'horitzó els esperava la foscor més intensa, el més cru dels hiverns.
Mentre alguns decidiren seguir viatge, la majoria van voler baixar a la següent parada. L'estació era igual a la seva, però no era igual. Just a l'altra banda de l'andana, en direcció oposada, un altre grup de viatgers. Estaven nerviosos, però no emocionats. Eren exactament com ells, però completament diferents. Àvids de llum, esperaven una locomotora que no arribava, un tren que segurament no passaria mai.

Pepa Bagaria

Fotografia extreta d'internet: http://miriadna.com/preview/rail-way








divendres, 15 de setembre del 2017

L'espera





L'espera


Fotografia: mumi's place


*
A hores convingudes,
diu el cartell de l’entrada:
Passin per ordre, si us plau.
I camino amb l’esperança
de tenir un número de la sort:
el dispensador no em mira,
fa cataclec, com fa amb tots,
petita màquina connectada
a un circuit d’ús intern.

Hi haurà neu de branca,
escalfor, ocells i averanys,
capses de nines, passavolants,
musaranyes dormilegues...?
Hi haurà sol de solstici,
soroll de mar de fons,
ametlles amuntegades,
nits de mal i de fonoll...?
Qui podria saber-ho.
Tràmits acomplerts,
en hores convingudes.
No puc saber-ne més.

 *

 Silvia Armangué





diumenge, 10 de setembre del 2017

vèncer convèncer



arma llarga de foc
canó ratllat tovenc
verda polpa del dit
d'ànima   espiral
vèncer i  convèncer
d'expressió  llibertat
 llibertat  d'expressió

Matilde Nuri i Espona

dimarts, 5 de setembre del 2017

ENVIDIA - Pepa Bagaria






"Oh no, socorro, es Ariadna. Por favor, que no me vea". Asun corrió a parapetarse detrás de un poste mientras veía pasar a Ariadna, su antigua compañera de instituto. Siempre la había envidiado. Tan guapa, tan esbelta, tan alta, tan elegante, tan lista, tan todo. Destacaba en deportes, sacaba buenas notas, se ligaba a los chicos más monos. La odiaba. Con toda su alma. Ariadna, hasta su nombre envidiaba. Tan musical, tan poético. Y ella con ese Asunción tan típico, tan rancio, tan feo...
Así pensaba la mayoría de la clase, pero nadie se atrevía a manifestarlo. Ariadna era además amable y simpática con todo el mundo. No les quedaba el consuelo siquiera de llamarla bruja.
Contemplando como se alejaba soltó un suspiro de alivio. No hubiera soportado tener que enfrentarse a ella y a su perfección. Precisamente hoy. Llevaba esa chaqueta vieja, muy cómoda pero bastante anticuada. Sus raíces eran tan grandes, que parecía que se hubiera hecho mechas californianas y encima le había salido ese puto grano en la frente.
En ese momento comprobó con horror que Ariadna se había dado la vuelta y volvía en su dirección. Desesperada entró rápidamente en la librería que había al lado del poste. La vio pasar a través del escaparate. Corrió al fondo de la tienda y se atrincheró entre dos estanterías de libros con el corazón palpitándole en las sienes. "Por favor, por favor, que no entre".

De repente sintió que la sangre se helaba en sus venas al notar una mano en su hombro. Se giró lentamente...
-Asun! ¿eres tú? que ilusión tía, ¡cuánto tiempo!
-¡Antonia! que susto me has dado, pensaba que eras Ariadna-dijo Asun echando una rápida mirada a Antonia y sonriendo satisfecha al ver cómo había engordado.
-¿Ariadna? ¿te refieres a "lady Ariadna"? ¡qué más quisiera yo!
-Es que está por aquí, acabo de verla hace un momento.
-Uf, pues menos mal que no me he tropezado con ella. Seguro que sigue igual de "ideal". Que asco me dio siempre, hasta el nombre le envidiaba.
Asun miró a Antonia con simpatía, con esa camaradería que siempre surge del odio compartido.
-Oye, ¿te apetece un café? así nos ponemos al día y de paso despellejamos a la "lady" un poco.

Ariadna se sentía mareada. No era plan de andar así por la calle. Entró en una cafetería, pidió un té y se fue directa a los servicios con el tiempo justo de la primera arcada. Vomitó lo poco que había logrado ingerir en el almuerzo. Bueno, ya sabía que eso iba a suceder. Los primeros efectos de la quimio empezaban a hacer estragos en ella. Al salir, se acercó a la barra a tomarse el té que ya la estaba esperando cuando reparó en dos mujeres, sentadas en un rincón de la sala, que le resultaron muy familiares. Asun seguía con aquella cara guasona, aunque Antonia estaba un poco más rellenita. Hizo ademán de acercarse a ellas, pero se detuvo. No se sentía con fuerzas para saludarlas, ni mucho menos para contestar preguntas acerca de su vida. No podía responder "bien" al típico "¿cómo estás?". ¡No conseguiría contener las lágrimas!
Escuchó sus risas y mientras las miraba charlar animadamente sintió un latigazo de pura envidia que le recorrió el cuerpo de la cabeza a los pies. Parecían tan felices y tan sanas...

Pepa Bagaria



divendres, 1 de setembre del 2017

Sovint - Matilde Nuri




sovint un mosaic format per tessel·les
nosaltres, peces petites i cúbiques
potser també unes braves, quatre croquetes
bunyols de bacallà
pastís de formatge i cafè
la terra cuita estava ahir mullada
avui refresca
s'agraeix