diumenge, 30 d’abril de 2017

"El jardí encantador", de Sílvia Armangué Jorba

Publicat al Diari la Veu, diumenge, 30 d'abril de 2017

Fotografia del Diari la Veu


Un conte sobre la maldat, com són tots els contes per infants, em va esparverar el magí moltes nits de la meva infantesa.

Vivia una princesa- sempre les princeses- en un paratge encantat. Una arbreda s’estenia enllà, sota el sol i vora el mar. No hi havia un jardí més bell en tota la comarca, i fins allí arribaven gent de cor trist, nens malalts, cadells de gat mesquer i dones neulides. Uns dies aspirant les aromes de les flors i l’aire de sal entre les atzavares i les palmeres, guaria una mica- mai, mai del tot, perquè la tristor no té cura aquí a la terra- les ànimes que trepitjaven els seus camins sorrencs. La princesa tenia un cor bo i tenia efectiu: pagava el jardiner més il·lustrat de l’escola oficial de plantes i hortalisses i també els àpats que pels visitants se servien a tothora als bells miradors de la finca. Tot era flors i violes o això semblava, fins que un jove de fatxa estupenda es va presentar al castell, entre d’altres visitants. I li va dir a la princesa paraules d’amor. Com que eren les primeres que ella escoltava, va quedar embruixada i sotmesa a aquell noi ros rinxolat, que lluïa ulls de mar fondo i veu de vellut vermell.

I ella va saber què és l’amor i tot això que se’n deriva. Les nits de tramuntana obria les finestres perquè el seu amor tant gran no cabia dins dels murs. I així va passar temps de lluna i d’estrelles, i l’hivern va venir sense sentir-lo.

La gent no arribava tan seguit, perquè aquell any va fer molt fred i perquè moltes vegades la princesa s’oblidava d’oferir menges a la pobra gent que venia a guarir-se l’esperit. Tampoc tenia ara tants diners, perquè el seu amant magnífic apetia vestits de seda, joiells de l’or més pur, lamborginis, festes amb amics riallers i un heliport tocant la platja. Ella tot ho donava i tot ho feia perquè el seu estimat sigues feliç. No hi feia res que el jardiner es lamentés que els amics barruts trepitjaven les flors de l’avinguda sense miraments i que tenia tanta feina a recollir ampolles buides i envasos de fideus xinesos i a apedaçar com bonament podia les destrosses d’aquella caterva de mal educats, que gairebé no podia cuidar-se de d’immens paratge. Ella només hi veia pels ulls del seu amant melindrós.

Una tarda gelada de flors tolides, el jardiner va trobar, a vora la bassa del nord, la més ombrívola, les tiges fines com espines d’una planta que no havia vist mai. Es clavaven a les branques dels til·lers despullats i creixien dins el seu tronc, i s’estenien per sobre de les fulles de l’heura, que viu tant.

Aquella tarda, el llepafils ben plantat es va cansar de tant d’amor de princesa. Li va deixar un paper amb boniques paraules mentideres i es va endur els texans cars, les joies, part de la bodega i el seu helicòpter, que tenia al seu nom feia dies.

Quan el jardiner va anar a dir-li a la mestressa que estava consirós pel devenir del jardí i d’aquella estranya planta que hi niava, que ofegava tot al seu pas de tiges entortolligades, ella el va acomiadar, amb el cor absent. No se’l sentia, el cor, era com si no en tingués. El jardiner volia quedar-se; sense paga treballaria, tant s’estimava els bancals de vora mar. Però ella no el va escoltar: res li tocava ja el cor, el tenia fet malbé, i només sabia escoltar les veus del seu dintre.

Van passar els dies. I les nits. A la primavera, la princesa va marxar a una clínica. Malalta de gran malura, ni parlava, ni dormia, ni volia ningú al seu costat. Neulida, igual que les dones que abans venien a guarir-se- una mica- al seus dominis de meravella, va ficar-se en un cotxe blanc, gran, com si no tingués enlloc on anar, més que a l’obscuritat del seu dolor, a una cel·la com una tomba.

I sí; com podeu suposar, la planta petita i maligne va assetjar les flors i les palmeres, i engolint la saba bona cap a la seva tija insaciable, va florir unes flors pesants, gegantines, d’olor de dol miserable, negres de nit d’hospital.

A l’hora de la florida, fou lluna minvant, mala negada: les restes d’un naufragi van arribar a la platja del castell abandonat. Però ja ningú hi era per rebre aquelles despulles.

Només la planta paràsita, que s’alimenta de l’abandó.

Després, sabeu, com fan amb els contes per nens, sortia un pretext inversemblant i la cosa tombava a bé. La princesa es guaria, el jardiner tornava, tots eren més bons i savis, etc. Fins en una versió grotesca es casaven a sota una parra rampant, perquè ell de sempre l’estimava i ella s’havia adonat finalment que la bellesa de debò es troba a dins de les persones.

Quant de temps ho vaig creure. Miserables mentiders.


Carmen Sanzsoto

Sanzsoto. Tempesta, acrílic/tela, 65 x 54 cm
He d'anar-me'n - Cornèlia abril
Poema de Carmen Sanzsoto




En les teves línies em perdo,
en les meves nits et trobo,
història dels temps plasmada
en el record de les teves fulles,
de mil guerres perdudes,
d’amors no sadollats,
de passions i d’anhels,
el bell llibre de vida que en tu visc.

dijous, 27 d’abril de 2017

Desistir de renunciar - poema


DESISTIR DE RENUNCIAR  publicat al blog '....i escaig' ( juny 2014)

     viatjar a la perifèria d'un arbre
on el terrer pròdig és confluència d'aigües
i el plor final, gratitud
      escriure, doncs, com sospitàvem
      esdevé lluita sense guerra
per què matar?  per a què morir?
si llegir és rellegir i un plaer a l'abast
     si els pensaments són
excepcional possibilitat de criteri
     ordre, serenor, treva, esguard
tenim la delícia a les mans
     tal vegada els dits potinejats
          intacte l'esperit


-Matilde  Nuri i Espona






dimarts, 25 d’abril de 2017

LA LATA

La calle está oscura, pronto la bañarán las primeras luces del alba, algunos paseantes madrugadores deambulan por ella, o quizás  noctámbulos que aún no se retiraron.
A pocos pasos, brilla una lata, que sirvió sin duda para calmar a algún sediento.
Desafiante, cerrando el paso, nadie la mira; seguramente todos ponen los ojos en ella. Yo con gusto le daría una patada.
Dicen que es cosa de niños, y yo una mujer a punto de entrar en eso que la sociedad, condescendientemente, llama tercera edad. Si es tercera, debo estar en la segunda, luego pasé la primera. ¡Que lejos queda todo eso!
Si no pudiera verme en el espejo, todo sería más fácil, no tendría referencias y podría seguir sin edad, y jugar dándole patadas a las latas. Pero, si no viera..., tampoco vería la lata, carecería de razón el juego. ¿Quién dicta las normas de cómo sentirse?
Ayer, anteayer, pasan los días pasan los años. Dicen que el cuerpo envejece, que el niño que fuimos dejó de existir.
¿Envejecerá también el pensamiento?
¿Por qué acatar las normas y asistir al entierro de la propia vida?,
―así, como a pedacitos―, tendría que estar de duelo permanente.
Posiblemente esas normas no sirven para nada y el mundo anda equivocado.

                                  ...Ayy y la lata me mira…

Despacito, muy despacito para no delatarme, disimuladamente le doy el primer golpecito, y después del primero viene el segundo, ¡que gozo!, y ya sin disimulo ni más preocupación que el placer de llevar a la lata hasta acabar el camino.

Del compendio de pensamientos varios. C.Sanzsoto

divendres, 21 d’abril de 2017

No tanquis els ulls

No tanquis els ulls - Mercè Bagaria 
SI ES FA FOSC, de Cornèla Abril
Ònix Editor - 2017



Al primer quart, li va tremolar la parpella esquerra; al segon quart, una lleu contracció s’apoderà del polze de la mà dreta; al tercer, un calfred li va recórrer l’espinada; i al quart, li van venir ganes incontrolables d’estossegar. Mentre tocaven les quatre de la matinada, va obrir sobtadament els ulls. Era ben fosc.Va mirar d’estirar el braç, però li va ser impossible. De fet, no semblava que fos al seu llit, perquè ell tenia un king size com Déu mana, i aquest li resultava estret i incòmode, per bé que el tacte era suau, sedós, agradable. Va provar inútilment d’incorporar-se, però el cap li va topar amb alguna cosa dura. «On coi ets, Segimon? —li va dir aquell jo impertinent que sempre l’esbroncava per tot—. En quin merder t’has ficat?» Li va sortir una veu prima: «Això, això sembla un...». Va ser incapaç de pronunciar la paraula, per si de cas portava malastrugança, però no va poder evitar de visualitzar-la: «fèretre».


dimarts, 11 d’abril de 2017

Hospital de nit


Hospital de nit

A vegades, voldria poder obrir-me el pit. Agafar amb les mans l’embalum de les costelles, esqueixar-me l’estèrnum, fer pas perquè el dolor surti enfora. Ara sé que el dolor del cos va lligat a aquest altre dolor, el de saber que darrera un dia desolat n’hi ha un altre, i un altre, i que els dos dolors són un, es guaiten fit a fit, s’abracen, es multipliquen, dansen una dansa lenta i llarga. És amarga la nit, amargues totes aquestes hores cansades que llisquen sense joia, que moren sense un gest de consol o de revolta. Hi ha calma a l’hospital. Temo aquesta calma, quan encara falta tant perquè arribi la matinada. Són hores d’angoixa sense mascareta, de crits ofegats en morfina, d’infermeres somnolents i silencioses; hores que no saben res de l’esperança. Voldria arrencar els drenatges terribles, les vies per on circulen aigua, calmants, tot això que perllonga la vida, que alenteix el pas, que converteix en etern l’espai entre l’ara i el final. Però no tinc forces, ni, realment, vull fer-ho. Espero i espero, amb neguit, la primera minsa claror, gairebé ni se’n pot dir llum, que entra per la finestra; em calma, em permet dormir una mica abans que em desvetlli l’estrèpit dels carros al passadís. Llavors, ja no em sento tant sol, i em sobreposo; per dignitat, no vull que em vegin així abaltit. Em bec el suc de pinya i mitja tassa de llet amb descafeïnat, sento parlar unes infermeres que comencen el torn; no entenc què diuen, però les veus fresques, descansades, em són un bàlsam, com una pluja fina sobre la pell. Al petit mirall assajo una mirada serena, i, alhora que faig teatre, la voluntat de viure em travessa; tal com el dolor físic es trasmuda en dolor mental, l’alegria fingida m’empara, subtilment, d’una altra alegria real; molt xica, una espurna tan sols, però sens dubte suficient. I em cordo la bata blanca, mentre vaig a pas viu cap a control d’infermeria, abans de començar la ronda de visites del matí.

A un pas de la presentació