Hospital de nit

Hospital de nit

A vegades, voldria poder obrir-me el pit. Agafar amb les mans l’embalum de les costelles, esqueixar-me l’estèrnum, fer pas perquè el dolor surti enfora. Ara sé que el dolor del cos va lligat a aquest altre dolor, el de saber que darrera un dia desolat n’hi ha un altre, i un altre, i que els dos dolors són un, es guaiten fit a fit, s’abracen, es multipliquen, dansen una dansa lenta i llarga. És amarga la nit, amargues totes aquestes hores cansades que llisquen sense joia, que moren sense un gest de consol o de revolta. Hi ha calma a l’hospital. Temo aquesta calma, quan encara falta tant perquè arribi la matinada. Són hores d’angoixa sense mascareta, de crits ofegats en morfina, d’infermeres somnolents i silencioses; hores que no saben res de l’esperança. Voldria arrencar els drenatges terribles, les vies per on circulen aigua, calmants, tot això que perllonga la vida, que alenteix el pas, que converteix en etern l’espai entre l’ara i el final. Però no tinc forces, ni, realment, vull fer-ho. Espero i espero, amb neguit, la primera minsa claror, gairebé ni se’n pot dir llum, que entra per la finestra; em calma, em permet dormir una mica abans que em desvetlli l’estrèpit dels carros al passadís. Llavors, ja no em sento tant sol, i em sobreposo; per dignitat, no vull que em vegin així abaltit. Em bec el suc de pinya i mitja tassa de llet amb descafeïnat, sento parlar unes infermeres que comencen el torn; no entenc què diuen, però les veus fresques, descansades, em són un bàlsam, com una pluja fina sobre la pell. Al petit mirall assajo una mirada serena, i, alhora que faig teatre, la voluntat de viure em travessa; tal com el dolor físic es trasmuda en dolor mental, l’alegria fingida m’empara, subtilment, d’una altra alegria real; molt xica, una espurna tan sols, però sens dubte suficient. I em cordo la bata blanca, mentre vaig a pas viu cap a control d’infermeria, abans de començar la ronda de visites del matí.