dijous, 22 de juny de 2017

Botó de mostra - Matilde Nuri

AJUSTAMENTS 



  digues, no ho veus?

                       què?
conta'm un conte:
                                              temps era temps...

els moments a venir
seran tanmateix temps
d'assaborir i paladejar
                                                de callar o dir
                                                 i no dissimular

perquè no és
                   que nosaltres ho hem vist
                           és que algú o altre ho està fent


-Matilde Nuri


publicat al blog ...iescaig  el 27 novembre 2015

dilluns, 19 de juny de 2017

La porta












La porta és de fusta, noble van dir-me, com si fos una gran cosa. Fusta noble. No hi ha dubte que és robusta i mil cops envernissada, i té l’aspecte plastificat de les relíquies preservades piadosament. Aquí s’acaben les semblances: la pietat no trafiqueja per aquests verals. Preferim dormir més hores. D’altra banda, hi ha una finestreta, un foradet reixat per observar a qui truqui. Poc es fa servir. Més que res, perquè d’igual manera que veig em veuen, i llavors la gràcia minva bastant. Hi ha una munió de panys de clau- exactament cinc, quatre d’ells inservibles, degut a diverses causes indestriables de la mala sort, el temps, els escuradents, i una lleu propensió natural presumiblement heretada per enemistar-me amb qualsevol objecte que impliqui mecànica- gairebé tots, ai senyor- juntament amb una cadeneta rovellada, i dos passadors, un de llarg i ample, que fa soroll quan es mou, i un altre, escarransit, mal collat i pintat de verd esperança, de distracció purament. La porta te un forat de gat tapiat al seu baix esquerra, i una neta ferida per la bústia més amunt. Les cartes cauen per terra. Les cartes m’agraden tant que trigo moltes hores a tocar-les. Les miro de lluny, les imagino, evoco el seu tacte, la seva olor. Quan ha passat prou estona, posem, una migdiada i una telesèrie argentina, m’hi acosto i les toco, i aquest estat s’allarga tot el que calgui. Els segells m’emocionen, i sobretot el meu nom imprès en el paper. Si algú- algú volgut ja des d’ara- ha escrit l’adreça a mà, oh! estudio el seu tarannà pel traç de les lletres, comparo les seves singularitats amb el meu llibret de Grafologia – Descubra el carácter de las personas mediante el estudio de su escritura- i em faig un retrat robot mental de la figura del meu corresponsal. Després d’això, cal obrir les cartes; el seu contingut, sovint decebedor – em volen vendre coses, deixar-me diners, aconsellar-me i dir-me que he guanyat premis però he de fer allò i allò altre si vull que me’ls donin – em fa estar llegint encara una bona estona. Les cartes de l’ajuntament no m’agraden i no les entenc, i a sobre fan mala olor, com de paper pastat amb ous de mosca. El que més m’agrada són els catàlegs per correu, amb fotos i comentaris. Però no tots els dies hi ha cartes.
Sovint, entra i surt gent. Molts d’ells viuen aquí, però es fan fonedissos a les seves regions un cop han acomplert el ritual d’entrada. Compartim cuina i alguna estona davant la tele. Gairebé tots tenim tendències solitàries. Els nostres móns es toquen tangencialment, i no sabem uns dels altres gaire més del que podem explicar-nos algun vespre de cerveses.
La porta, no ho he dit, és de color negre. Té la particularitat de totes les portes de la casa: es alta, estreta; té dues fulles d’amplada desigual, i tan sols es diferencia de les altres perquè és una mica més gran i gruixuda. I en alguns punts hi ha tot de forats de corcs. En conjunt és una porta bella i tal vegada inquietant.

-Sílvia Armangué

Microrelat: El vestit adequat.



EL VESTIT ADEQUAT

Passejaven lentament.

El jugador de bàsquet, aquell dia, havia canviat les Converse per un vestit, americana i corbata. Imposava. La corbata feia joc amb la barba, color gris perla. Feia goig. Tenia, com sempre, la cara vermella.

El seu acompanyant no anava tan mudat, portava uns texans gastats i anava sense afaitar. Caminava sense esma. 

Anaven tan abstrets que no veien res. 

El jugador de bàsquet es va aturar per escoltar, en boca del seu amic, una sentència sobre la vida, sobre el temps, sobre allò que quan naixem ja ens hem d’anar preparant per a morir.

—Home, no exageris— digué el jugador a l’acompanyant — I  l'acompanyant caigué mort.

—Ho veus? He fet bé de vestir-me per al teu funeral.

-Montserrat Medalla i Cufí

novembre 2007
(arran d’un exercici literari
inspirat en un fragment de Mercè Rodoreda)



diumenge, 18 de juny de 2017

La esperanza es esa cosa con plumas (Hope is the thing with feathers, Emily Dickinson)


y así continua:

La esperanza es esa cosa con plumas
que se posa en el alma,
y entona melodías sin palabras,
y no se detiene para nada,
- Emily Dickinson

¿En cuantos momentos podríamos aplicar el concepto? ¿Es lo que nos mueve o lo que nos impulsa? Y en ese desconocimiento hasta de nosotros mismos, me gustaría compartir mi pensamiento y unas imágenes:

En el cristal
gotas invertidas de agua que no llueve,
en el espejo
sombra de un futuro,
en el aire
palabras que nunca se dijeron,
en el reflejo
los ecos de un pasado,
en el alma
rojo color de incendio.
-Carmen Sanzsoto


divendres, 16 de juny de 2017

des de l'hamaca

si hi ha una 'doctrina' que m'interessa és aquesta: el canvi només es pot fer des de dins

per molt que els representants del sistema pretenguin mantenir les zones 'des de dins' acordonades, fumigades, asèptiques, sota vigilància, i per molt que el sistema sigui també al seu torn canvi des de dins: que res no canviï si no és per a la conveniència pròpia

una companya em diu i apunta: si vols construir a vegades abans cal derruir; cert!, quan la pilota s'ha fet massa gran, podem fer-ne miques i seguir: condemna o esperances en un entorn que respon a una dinàmica cíclica

a mi em genera seguretat i per tant esperança, que tots els dies tinguin 24 hores i que les estacions de l'any siguin quatre; que anem coneixent les cordes del destí i l'univers en expansió

els antics estaven convençuts que l'univers era pla i per tant tenia una dimensió, després van acceptar dues dimensions, més tard tres i finalment quatre, una ficció a l'espai temps

avui sabem que l'univers té onze dimensions si no més
mai no recomencem de zero


Matilde Nuri i Espona
Cornèlia Abril- juny'17




dilluns, 12 de juny de 2017

OCEÀ ÀTIC

Tenim una criatura nova, una publicació virtual en format issuu, es diu OCEÀ ÀTIC i serà de publicació periòdica.



diumenge, 11 de juny de 2017

Apunts





d'un conte que va escriure Josep Vallverdú, aprenem a entendre una realitat força incòmoda: hi ha individus que venen al món a molestar

un amargat genera amargures

no hauriem de ser apologetes dels fruits d'un atzar

per conèixer l'altre em pregunto quina deu ser la seva lluita i quina la seva victòria

una lluita que he tingut durant uns quants anys: la salut
una victòria: escriure

tinc un deute gegantí que no podré liquidar mai: amb un donant, a qui no conec

un generós genera generositat

em commou el vincle de la solidaritat

la millor manera d'agrair a un col·lectiu un gest d'ajuda és fer-ne abstracció i esdevenir enzim catalitzador en situacions similars

la lliçó magistral la rebem de qui obre la porta i assenyala un camí

un bon llibre promou la lectura

llegir potser implica alhora lligar caps i fer volar coloms

la qüestió que no podem obviar: segur que aquest que tenim és el millor de tot els mons possibles?
.

Matilde Nuri i Espona
Publicat al blog ...iescaig 1 març'15

dijous, 8 de juny de 2017

Víctima


Paraules i llibres havien de desmentir la realitat i generar esperança. Allò era el xoc violent d'un impuls contra la força de si mateix. Grans onades pugnaven amb l'estridència dels crits de les aus migratòries. 


Però el deseiximent que el senyor de Kensbrugh es concedia passava per projectar fets que mai no haurien de succeir. Sovint maquinava escenes noves en substitució de la veritable vida. Tan convençut estava de ser víctima d'una mala descripció que ja no podia viure sense modificar el significat de les paraules. Les pròpies i les alienes. 




Tempesta de neu al tròpic 
Matilde Nuri

dimarts, 6 de juny de 2017

M'he cosit les parpelles




Art of Beksinski


M'he cosit les parpelles
trinxat l'estèrnum estrellat
liquat les bosses dels pulmons
i tinc el cor fixat en alcohol
en una capsa de titani
en un circ innombrable
entre bèsties de malson
i gegants tolits de melangia
que no poden tornar a casa.



Silvia Armangué
Dedicat als que sofreixen

dissabte, 3 de juny de 2017

Rebedor










De sostre alt i ni una finestra, estret i ombrívol, així el vaig trobar. Pesants marcs a les parets amb dibuixos insignificants: reproduccions de la Gioconda, gira-sols d’en van Gogh, i unes quantes pintures a l’oli d’un aficionat sense talent. Els marcs són de l’escola pretensiosa, molta motllura, colors pastel. Les parets necessiten una pintada, però de moment són de color blanc brut, tirant a gris d’aranya per dalt i a verd  vòmit tendent al negre mat amb fraccions brillants – quitina de closques trinxades – tocant el terra i els racons. Vaig arrencar les cortines que ocultaven la paret dels interruptors per raons evidents. Per raons evidents per mi, naturalment. Puc passar a prop dels quadres sense una sola invectiva, però les cortines em crispen d’una manera extraordinària, m’horroritzen. Fora les cortines, que poden amagar una persona, un esperit malèvol, un test amb planta marcida incorporada, o un altre horror qualsevol. Del sostre alt baixa un cable amb un llum a l’extrem, però la bombeta és fosa i no tenim escala domèstica, ni ganes de pujar-hi, i tot és una mica fosc, però millor, així no es destrien els colors dels quadres a l’oli. Potser no ho havia dit, però el rebedor no m’importa gaire; no hi passo cap estona ni em serveix. L’únic que m’agrada del rebedor, és l’olor que fa: de fusta podrida i humitat.


Silvia Armangué. 
Fragment del conte Casa meva a l'estimball.

dijous, 1 de juny de 2017

Pedretes i engrunes de pa

PEDRETES I ENGRUNES DE PA




entre el verb entendre i el verb
comprendre cal fer encabir tot
just el món; no et preguntis ara
quin va ser el tret inaugural, si
la gàbia o la ràbia, no t'incumbeix
lleva't amb el dia, ves a caminar,
fa un sol esplèndid, la claror de
llum és blavissa platejada ocre
i un doll d'aigua raja del torrent


MATILDE NURI