De sostre alt i ni una finestra, estret i ombrívol, així
el vaig trobar. Pesants marcs a les parets amb dibuixos insignificants:
reproduccions de la Gioconda, gira-sols d’en van Gogh, i unes quantes pintures
a l’oli d’un aficionat sense talent. Els marcs són de l’escola pretensiosa,
molta motllura, colors pastel. Les parets necessiten una pintada, però de
moment són de color blanc brut, tirant a gris d’aranya per dalt i a verd vòmit tendent al negre mat amb fraccions
brillants – quitina de closques trinxades – tocant el terra i els racons. Vaig
arrencar les cortines que ocultaven la paret dels interruptors per raons
evidents. Per raons evidents per mi, naturalment. Puc passar a prop dels
quadres sense una sola invectiva, però les cortines em crispen d’una manera
extraordinària, m’horroritzen. Fora les cortines, que poden amagar una persona,
un esperit malèvol, un test amb planta marcida incorporada, o un altre horror
qualsevol. Del sostre alt baixa un cable amb un llum a l’extrem, però la
bombeta és fosa i no tenim escala domèstica, ni ganes de pujar-hi, i tot és una
mica fosc, però millor, així no es destrien els colors dels quadres a l’oli.
Potser no ho havia dit, però el rebedor no m’importa gaire; no hi passo cap
estona ni em serveix. L’únic que m’agrada del rebedor, és l’olor que fa: de
fusta podrida i humitat.
Silvia Armangué.
Fragment del conte Casa meva a l'estimball.
Sembla, pel que dius, que la casa hagi de caure, com la Casa Usher famosa. Potser dalt trobareu ossos emparedats, que proven de foradar el guix amb la mà descarnada. O amb el peu.
ResponEliminaJaaa, en fas una interpretació molt guapa, Olga. Ara no et sé dir del cert si hi ha mòmies a les parets, però de trastos i mandangues n'hi haurà un munt...que combinen amb el seny una mica estiragrenyat de la protagonista i en fan un caldo poc apetible ( no sé si existeix aquesta paraula, juraria que l'he vista escrita...). Moltes gràcies per compartir els teus pensaments amb nosaltres:-))
ResponElimina