dissabte, 26 d’agost del 2017

OCEÀ ÀTIC, nº 2

Publiquem un recull de cinc poemes amb el vincle comú del concepte 'motxilla'.
Dediquem aquest OCEÀ ÀTIC issuu Núm.2 a la llibertat de creació i de pensament dels alumnes de tota edat i condició.

Per veure la imatge completa i començar a llegir, entreu a l'espai issuu. Aneu clicant, la imatge es desplaçarà en horitzontal, com passa amb les pàgines d'un llibre.


La motxilla - La mochila


divendres, 18 d’agost del 2017

paraula de pas: PAU - Matilde Nuri


treballarem per la pau
per contrarestar la guerra
treballarem amb seny
i tarannà tranquil
en ferm treballarem
per construir, alçar
bastir la pau

*
18 agost'17

Barcelona


dimecres, 16 d’agost del 2017

de follies




i l'endemà, que és un dia nou, vint-i-quatre hores d'un temps per estrenar, s'esborra d'una revolada la petja dels caiguts; ja no ens emplenarà el nas la pudor de suat dessobre suats antics; ja no haurem de suportar més la presència d'homes que fan mal ús de la seva facultat de decisió i d'acció; en un vist i no vist, desapareixerà la  petja que han deixat, com si mai no hagués existit un peu, una bota amb puntera, la força amb que van prémer en trepitjar; l'un rere l'altre, els veiem sucumbir; ara sí funcionen els filtres, allò que menystenien: el vot; de debò no n'eren conscients? no sabien que el fracàs comença a gestar-se quan s'inicien les invectives contra el ciutadà comú: la finestreta oberta, el fum penetrant la intimitat de les cases i provocant la picor als ulls, la suplantació de les identitats, una, dues, tres i les vegades que calgui justificar allò que no té justificació, informes falsos, furts, imposar la recreació d'una justa, fer assumir a la població  d'antuvi i com a cosa natural el combat que els facinerosos lliuren entre ells;

el temps nou és avui, i jo ho celebro: el món serà un lloc una mica més habitable


Matilde Nuri i Espona
publicat el 28 maig 2014 

dimecres, 9 d’agost del 2017

SORT - Pepa Bagaria



Va acabar de pentinar-se i maquillar-se i contemplà la seva imatge al mirall.  Somrigué satisfeta. El nou vestit li esqueia d’allò més bé. Era una mica car, és cert, però el podia considerar com una mena d’inversió.
Estossegà i començà a assajar unes quantes frases. Volia que el seu to fos el d’una persona segura de si mateixa, eficaç i eficient. La persona idònia per a la vacant. De fet, ella havia estat així feia temps. Eficient, eficaç, segura, treballadora. Avui, passats més de tres anys, ja no era res d’això. Primer s’havia quedat sense feina i després, de mica en mica, havia anat perdent la seguretat. Ara, fins i tot ja dubtava de la seva eficiència. Se sentia desorientada, desentrenada, derrotada. Com una joguina espatllada que s’ha deixat de banda en un racó.
Al principi va pensar que seria una cosa temporal. Amb la seva experiència i currículum aviat trobaria un altre lloc de treball. Va arribar a imaginar fins i tot que allò havia passat a fi de bé. La vida li estava donant una petita empenta per a fer el que mai s’havia atrevit a fer: lluitar per una feina millor. Tanmateix la realitat s’havia imposat de seguida, com una sonora bufetada. La competència era brutal, hi havia candidats sempre més joves, més preparats, més disposats, més tot. Al final potser era només una qüestió de sort. Ser en el lloc adequat i en el moment adequat i que algú t’escollís a tu.

Va mirar de reüll el seu gat que dormia tranquil·lament als peus del llit. Aquest sí que havia tingut sort!
Quan el va trobar no era res més que una petita boleta de pèl, negra com la nit, bruta i escarransida. Miolava ben fort, ben espantat, quan se li acostà. Era allà, arraulit entre uns matolls, just a la sortida de la piscina municipal. Ella tornava de córrer. Li agradava molt i la relaxava força sortir a córrer al final del dia. Eren altres temps. Aquells temps feliços quan tornava estressada de la feina i sortia a practicar una mica de jogging.
No sabia que fer amb el gat, però la seva consciència li deia que si el deixava allà acabaria malament, atropellat o qui sap què. L’agafà amb molta cura perquè no l’esgarrapés i se’l va endur cap a casa. L’anomenà Dexter com el protagonista de la seva sèrie preferida. El seu Dexter, però, era tot el contrari al personatge de ficció: afectuós, juganer i incapaç de matar una mosca.
Dexter va ser al lloc adequat i en el moment adequat i va tenir la sort de trobar-la a ella. O va ser ella qui va tenir la sort de trobar el Dexter? Quan es quedà sense feina i sola, cada cop que tornava angoixada d’una entrevista, cada frustració per no haver estat seleccionada, tots els matins que passava amb ressaca...Dexter era allà, va ser allà, per acompanyar-la. Per escoltar-la, per animar-la, per consolar-la, per estimar-la...

Calia fer un pensament, no volia arribar tard. S’acostà al llit i plantà un sonor petó al cap del gatet.

-Nano, desitja’m sort!

Sortí de casa amb el pas decidit. Respirà l’aire fred del matí procurant omplir els pulmons, no només d’oxigen, també de fe en ella mateixa, determinació, optimisme...Mentre baixava les escales del metro, amb cada esglaó, anava repetint com si fos la tornada d’una cançó...:

-Aquest cop sí, aquest cop sí, aquest cop....sí!






Pepa Bagaria

dilluns, 7 d’agost del 2017

Manganell - Silvia Armangué









Manganell



Tapo escletxes d’un poema

amb paraules poc precises,

ornaments bells i anodins.

Volia explicar les passeres i el pont

que foren el meu reialme:

la barana roja, rovellada,

la olor dels nius assedegats,

l’esgarrifança i delícia d’entrar

a l’aigua, tota la pell, i més endintre,

travessada per esclats de blanca joia,

l’horror als habitants informes sota els peus.

La certesa que l’estiu era tot nostre.

Però les paraules son petites

i no poden dir l’olor, ni com

es mouen els colors, ni explicar un bri

dels vespres de geranis, ni de la sorra

calenta i blanca, ni de la certa, total

commoció de l’alegria

dels estius que em van donar.



S Armangué agost 2017