dimecres, 9 d’agost de 2017

SORT - Pepa Bagaria



Va acabar de pentinar-se i maquillar-se i contemplà la seva imatge al mirall.  Somrigué satisfeta. El nou vestit li esqueia d’allò més bé. Era una mica car, és cert, però el podia considerar com una mena d’inversió.
Estossegà i començà a assajar unes quantes frases. Volia que el seu to fos el d’una persona segura de si mateixa, eficaç i eficient. La persona idònia per a la vacant. De fet, ella havia estat així feia temps. Eficient, eficaç, segura, treballadora. Avui, passats més de tres anys, ja no era res d’això. Primer s’havia quedat sense feina i després, de mica en mica, havia anat perdent la seguretat. Ara, fins i tot ja dubtava de la seva eficiència. Se sentia desorientada, desentrenada, derrotada. Com una joguina espatllada que s’ha deixat de banda en un racó.
Al principi va pensar que seria una cosa temporal. Amb la seva experiència i currículum aviat trobaria un altre lloc de treball. Va arribar a imaginar fins i tot que allò havia passat a fi de bé. La vida li estava donant una petita empenta per a fer el que mai s’havia atrevit a fer: lluitar per una feina millor. Tanmateix la realitat s’havia imposat de seguida, com una sonora bufetada. La competència era brutal, hi havia candidats sempre més joves, més preparats, més disposats, més tot. Al final potser era només una qüestió de sort. Ser en el lloc adequat i en el moment adequat i que algú t’escollís a tu.

Va mirar de reüll el seu gat que dormia tranquil·lament als peus del llit. Aquest sí que havia tingut sort!
Quan el va trobar no era res més que una petita boleta de pèl, negra com la nit, bruta i escarransida. Miolava ben fort, ben espantat, quan se li acostà. Era allà, arraulit entre uns matolls, just a la sortida de la piscina municipal. Ella tornava de córrer. Li agradava molt i la relaxava força sortir a córrer al final del dia. Eren altres temps. Aquells temps feliços quan tornava estressada de la feina i sortia a practicar una mica de jogging.
No sabia que fer amb el gat, però la seva consciència li deia que si el deixava allà acabaria malament, atropellat o qui sap què. L’agafà amb molta cura perquè no l’esgarrapés i se’l va endur cap a casa. L’anomenà Dexter com el protagonista de la seva sèrie preferida. El seu Dexter, però, era tot el contrari al personatge de ficció: afectuós, juganer i incapaç de matar una mosca.
Dexter va ser al lloc adequat i en el moment adequat i va tenir la sort de trobar-la a ella. O va ser ella qui va tenir la sort de trobar el Dexter? Quan es quedà sense feina i sola, cada cop que tornava angoixada d’una entrevista, cada frustració per no haver estat seleccionada, tots els matins que passava amb ressaca...Dexter era allà, va ser allà, per acompanyar-la. Per escoltar-la, per animar-la, per consolar-la, per estimar-la...

Calia fer un pensament, no volia arribar tard. S’acostà al llit i plantà un sonor petó al cap del gatet.

-Nano, desitja’m sort!

Sortí de casa amb el pas decidit. Respirà l’aire fred del matí procurant omplir els pulmons, no només d’oxigen, també de fe en ella mateixa, determinació, optimisme...Mentre baixava les escales del metro, amb cada esglaó, anava repetint com si fos la tornada d’una cançó...:

-Aquest cop sí, aquest cop sí, aquest cop....sí!






Pepa Bagaria

3 comentaris:

  1. A la protectora de Sallent hi ha una dir¡ta que compartim: "Es pot viure sense un gos o un gat, però no val la pena". Preciosa história, estimada CAT!

    ResponElimina
  2. El caparró sembla el d'una gateta.
    És clar que sí, que hi hauria sort en el conte; que el final seria feliç: la protagonista ja tornava a creure en ella mateixa.

    ResponElimina
  3. no podem deixar mai de creure en nosaltres, sigui com sigui el tràngol
    i millor si tenim un cop de sort, oi?

    ResponElimina