Merengues de colors, de Sílvia Armangué

HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL
MERENGUES DE COLORS, DE SÍLVIA ARMANGUÉ - fragment

Les merengues eren altes i allargades, arrebossades de sucre gruixut, i a sobre de tot duien un caramel del mateix color que el sucre. També hi havia merengues blanques, però jo només les volia de colors. Una de cada color. Tots els colors tenien el mateix gust, però cada un era especial. Menjava quan estava sola, en un banc de la placeta, o a dins del cotxe, perquè no podia esperar per arribar a casa, tenint les merengues allà amb mi. Primer em menjava la verda, o la groga. La rosa sempre era per al final. Primer el caramel, després, a fons i tancant els ulls, el sucre cruixent, crac-crac-crac, enganxat al cor blanc i pastós de la merenga, que feia ssssptxx, un soroll de gravacions de veus alienígenes, i desprès catacrec-crec un altre cop, el sucre de l’altra banda. Obria els ulls per veure el color verd, o groc, del sucre, envoltant la blanca puresa de clara batuda, amb el senyal de les meves dents ratolinesques, i feia més mossegades, molt petites, perquè durés més aquell desgavell dels sentits. Si tenia problemes, a casa o allà on fos, s’allunyaven de mi mentre tenia merenga a la boca, i procurava que aquells moments fossin llargs. A vegades, no podia controlar-me, i em ficava mitja merenga a la boca i em deixava anar, commoguda per trobar deslliurament en aquell acte purament químic, perquè llavors creia en les grans gestes i en un munt de coses intangibles, i no volia fer tantes concessions a les nimietats materials que em semblaven brutals o, si més no, grotesques. Recordo que, a l’hora de sopar, sentia una gran estranyesa perquè em quedava plena després de dues cullerades. No relacionava la manca de gana amb l’afartament de mitja tarda. Aquelles merengues eren quelcom espiritual, m’omplien el pit de joia, no eren per subsistir. Suposo que això és el pecat de la gola, o quelcom que s’hi deu assemblar.