dissabte, 18 de març de 2017

Secrets i solitud, de Montserrat Medalla

HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL
SECRETS I SOLITUD, DE MONTSERRAT MEDALLA - fragment





Em van posar Mila per Solitud. La mare era bona lectora, el pare va ser allò que en podem dir un mal lector, fins que la mare es va encarregar d’ensenyar-lo a llegir, ja d’adult. A llegir de manera acurada, que se m’entengui bé. A saber destriar el gra de la palla en allò que llegia, a assimilar les lectures i a aprendre el plaer que podem extreure de llegir i comentar un bon llibre. Perquè el pare era un científic i la mare era de lletres. Es complementaven. 

Milagros. Podien haver-me posat Miracle, eren ben catalans, de terra endins, però, a part que no em podien inscriure amb un nom català perquè estava prohibit, el capellà, mossèn Josep, un home que no havia vist mai el món per un forat, un capellà d’aquells entregats a la fe del seu Déu, evangelitzador i rondinaire, bona persona, però amb idees arcaiques, els va convèncer que, per poder-me dir Mila, estava ben clar que m'havien de batejar com a Milagros. I em van posar Milagros i tota la vida que m'han dit Mila. Per Solitud.
La mare era bona lectora, com ja he dit, i s'havia llegit aquest llibre «cent vegades», deia ella. «Mil vegades!», deia el pare. Víctor Català era idolatrada per la mare. Quan vaig tenir edat suficient, me la va fer llegir i accepto que em va agradar força, però, francament, mai m’he decantat per aquest tipus de literatura, jo. Prefereixo descobrir nous talents, o llegir-ne de vells, de clàssics, però els vull escollir tota sola. I això, des que era ben petita. Tinc la meva personalitat literària, jo. La vaig adquirir, sobretot, gràcies a la mare, però també gràcies a aquesta mena de ganes de satisfer les meves ànsies artístiques, musicals i literàries innates que tinc, malgrat que mai no me n’hagi vanagloriat. Per això hi ha tanta gent que m’envolta que no em coneix bé en aquest aspecte.


3 comentaris:

  1. Gràcies, Cornèlia, per publicar aquest fragment de l'ànima apassionada! :-)

    ResponElimina
  2. Secrets, tants, i per sobre de tot, tanta solitud...la soledat de les ànimes que viuen envoltades de gent i que realment estan soles. Un bon fragment d'un relat ple de passió.

    ResponElimina
  3. Gàrcies, Sílvia! Jo penso que la solitud volguda és un bé escàs i preuat. Ara: quan la solitud és imposada, la persona que se sent sola i, com tu dius, de vegades està envoltada de molta gent i continua sentint-se sola, això deu ser terrible... Jo no he experimentat aquest tipus de solitud. De vegades m'agradaria aconseguir algunes hores- fins i tot alguns dies- de pau i solitud per mi sola, però em fa l'efecte que no hi ha manera!

    ResponElimina