dilluns, 13 de març de 2017

El somriure del suricata, de Maria Cirera

HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL
EL SOMRIURE DEL SURICATA, DE MARIA CIRERA - fragment



El tiet August era una d’aquelles persones que de tan normals acaben resultant estrambòtiques. L’únic fet excepcional de la seva vida era que s’havia quedat vidu i sense tenir fills a l’edat de quaranta-cinc anys. A partir de llavors es va convertir en una persona solitària de grat o per força. Nosaltres érem família nombrosa i, com que ja no venia d’un, sovint ens acompanyava en les nostres sortides familiars. Els pares li tenien una gran estimació i, de fet, nosaltres també.
     El tiet August era una persona rutinària i, anéssim on anéssim, sempre duia el seu vestit gris i la camisa blanca. Només recordo haver-lo vist treure’s la corbata un parell de vegades. La primera, va ser una tarda d’estiu que vam tenir la mala pensada de pujar al Collalt. Ell va ser l’últim de coronar el turó i, quan ho va haver fet, sufocat i amb la roba feta un nyap, es va plantar davant nostre i es va treure la corbata amb gran ostentació, com si fos una pitó a punt d’estrangular-lo. La segona vegada, va ser un dia que va cometre l’agosarament de canviar de perruqueria. Li van tallar els cabells tan curts que, camí de casa, del disgust li va començar a rajar sang del nas. Com que no duia mocador, es va haver de taponar amb la corbata. Sense cap mena de dubte, el tiet August era un home sensible. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada