Reagrupament familiar, de Mercè Bagaria

HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL

REAGRUPAMENT FAMILIAR, DE MERCÈ BAGARIA - fragment

El que els explico va succeir el capvespre del 20 de desembre de 2012 després de una col·lisió múltiple a l’autovia. Plovia feia estona i l’asfalt estava moll. De tant en tant, els llamps esquinçaven el cel, fosc com la gola d’un llop. La Zoe s’estava al seient del darrere, ben subjecta a la seva cadireta. Ella ja volia anar asseguda com les nenes grans, però era massa menudeta, i la llei és estricta en aquestes qüestions. Recordo que la Zoe s’agafava amb força al senyor Pelut, el conillet que arrossegava pertot arreu, i amb veu tremolosa li deia que no tingués por. Jo vaig suggerir-li que cantés una cançó, així el senyor Pelut s’adormiria. I ella, bona minyona, va cantussejar fluixet, acaronant-lo. No es va adonar de la topada, de la violència del xoc. Jo vaig mirar de frenar. M’hi vaig escarrassar amb els cinc sentits, però els dos carrils eren plens de cotxes encastats els uns en uns altres i encara hi havia trànsit dens per ser aquella hora.

Els divendres, ja se sap, tothom vol fugir de la ciutat i marxar lluny del cau on vivim reclosos. Quan surto de treballar, abans l’autovia no s’ompli a vessar, la Zoe i jo fem un mos i enfilem cap al nord-est, cap a la caseta arran de mar on viu en Demian. A mig camí, acostumem a aturar-nos a Kuchen Haus, un local petit on serveixen pastissos i postres boníssims i el cafè té gust de cafè i la llet no és aigualida. La Zoe se sent fascinada per la decoració delicada, pels colors i les olors de massapà, de xocolata, de vainilla, de coco... El primer cop que hi vam entrar, perquè jo m’adormia al volant, la Zoe em va dir: «Mama, oi que el cel deu ser així?». «No he estat mai al cel, Zoe», vaig fer jo.