dimecres, 22 de març del 2017

Amputació digital, de Matilde Nuri






HE D'ANAR-ME'N - 
CORNÈLIA ABRIL

AMPUTACIÓ DIGITAL, 
DE MATILDE NURI - fragment


El vent remou les branques altes del llorer. Sembla que vol ploure. De la secció de cordes, algú demana obriu la finestra, sisplau, fa molta xafogor i això ja es veu que va per llarg. Jo estic badant rere els vidres i veig com el cel s’encapota; poso la mà al manubri i quan faig el gest de girar la maneta, la veu formal del director m’obliga a rectificar. Noia, diu, no obris la finestra; entraria fressa del carrer; persones caminen per les voreres, ambulàncies traginen a prop del servei d’urgències amb les sirenes a tot volum; i no ens convé gens, el soroll.

Argument lògic, penso, però potser escàs de raó. Portem vint minuts de llarga espera. A hores d’ara ja hauríem de ser a la meitat de l’assaig. I en canvi ens distraiem només afinant els instruments. En aquest moment, el director i el contrabaixista continuen avaluant l’error textual que han detectat a la partitura. La discrepància principal gira en torn al ritme de la seqüència final del tema: la coda. Si per a l’un és clar que les obres menors convé acabar-les més aviat amb una conclusió sobtada, per a l’altre, una sortida gradual resultaria força més escaient i faria aconsellable revisar els arranjaments per a veus i per a fustes i metalls. Perquè hem de procurar treure tot el que portem dins; expressar el conscient i l’inconscient de l’ànima humana; som musicòlegs, herois espirituals de l’època.

4 comentaris:

  1. No obris la finestra, entra la fressa del carrer... és cert: el silenci, de vegades, és el millor amic!

    Les contradiccions sobre una mateixa afirmació, poden ser llargues i pesades de pair.

    A la nostra societat actual li caldria un bon reciclatge sobre els significats i els significants!

    Molt bon text, el teu, Mati! (però ja ho saps, que ho penso)

    ResponElimina
    Respostes
    1. la demagògia és de mal pair, sí
      també les contradiccions, però a la llarga deixen al mentider despullat, els ossos a la vista


      gràcies, ho sé!

      Elimina
  2. La eterna dicotomía de todos los tiempos, el ser humano como sujeto activo en ese interminable avance por un futuro mejor y el que detiene la marcha añorando un pasado que no vivió, sin pensar, que de aquellos barros vienen estos lodos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. sobretot aquells que no defensen res en concret

      entonces, sin nada más y sin nada menos, aquellos barros, igual que estos lodos, ellos se los crean, ellos se los crian y ellos se los croan

      i apa, busca qui t'ha tocat!
      ;)

      Elimina