Camina trepitjant la ratlla.
No la pot deixar.
Si deixa la ratlla caurà, n’està segur.
Una passa, una altra passa.
Així, suaument, a poc a poc, sense córrer, sense mirar als costats, el cap endavant, un peu darrere l’altre, sempre per damunt la ratlla.
De cop, uns ulls a la seva esquena. Es gira, és un impuls.
Els seus ulls s’endinsen en els altres, els peus se li capgiren i per uns moments, la ratlla ja no és el centre del seu univers.
I és en aquell moment que cau al buit més espantós.
Montse Medalla
1era imatge, de l'autora.
