Abismals- Silvia Armangué

Abismals- Silvia Armangué Jorba

Per canals esbiaixats d’un temps convuls

he volgut saber el que no m’ateny

i a esvorancs de l’immens món que ens hostatja

he trobat petges estranyes i sedes de capolls a la deriva,

en estats de fermentació violacis i assolats.

He nomenat aromes d’un segon

macerat olis en pistils i anemones,

escrit paraules blanes pels annals del pàl·lid devenir.

Ni una de les ínfimes formes s’escapa de la soledat

de la ferida, res s’allunya ja gaire de la mort.

I no sé respondre el per què glatir

comporta perdre i perdre,

més encara si has sabut quelcom de la dolcesa.

Els ocells petits s’arrauleixen tots junts,

estarrufats de fred, les nits interminables.

Els ocells petits no poden batre les ales

si no han trobat menjar, ni un altre pit plomat

on refugiar-se.  I aquesta inútil meva compassió

se m’ha embassat a dintre, i un gran animal informe

habita la carcanada on se’m ofega el cor.

Sembla que el paràsit també és digne de perviure

-          diu la Llei pútrida que regna

a les entranyes i a la pell de tots els que aquí som.

Oh, Déu dels animals abismals,

gran deu ser la teva espantosa joia.

Silvia Armangué Jorba

Alliberació - Silvia Armangué

Poema VIII del quart apartat del poemari 

Estats del metall, ( Saragossa 2013) 

Silvia Armangué

Deslliga, deslliga la brida,

tan temps estrebada,

d'aquest mal

de pell endins!

Que sàpiga què és

triscar les pedres

amb el peu descalç

tirar-se foll als gorgs

vagarejar sota les vaumes

olorar la mare-selva

oblidar el què es va ser

fer mapes

inexactes

tornar al lloc

d'on va sortir.

Tornar a casa,

amb els falciots.

Per guarir el mal

de pell endins.

*

Premis Literaris Grau Miró 2017

Premis Literaris Grau Miró 2017

HAIKU - Primer premi

PRIMERS ESTIUS - Sílvia Armangué Jorba (Sra. Lee)

En to baix profund
el picot verd tecleja
les hores de sol.

A l’estenedor
llençols blancs com onades
estripen l’aire.

Quan les paraules
esdevenen pàl·lides
la casa s’adorm.




tots els premiats aquí: Premi Literari Grau Miró 2017

L'espera

L'espera

Fotografia: mumi's place

*

A hores convingudes,

diu el cartell de l’entrada:

Passin per ordre, si us plau.

I camino amb l’esperança

de tenir un número de la sort:

el dispensador no em mira,

fa cataclec, com fa amb tots,

petita màquina connectada

a un circuit d’ús intern.

Hi haurà neu de branca,

escalfor, ocells i averanys,

capses de nines, passavolants,

musaranyes dormilegues...?

Hi haurà sol de solstici,

soroll de mar de fons,

ametlles amuntegades,

nits de mal i de fonoll...?

Qui podria saber-ho.

Tràmits acomplerts,

en hores convingudes.

No puc saber-ne més.

 *

 Silvia Armangué

Manganell - Silvia Armangué

Manganell

Tapo escletxes d’un poema

amb paraules poc precises,

ornaments bells i anodins.

Volia explicar les passeres i el pont

que foren el meu reialme:

la barana roja, rovellada,

la olor dels nius assedegats,

l’esgarrifança i delícia d’entrar

a l’aigua, tota la pell, i més endintre,

travessada per esclats de blanca joia,

l’horror als habitants informes sota els peus.

La certesa que l’estiu era tot nostre.

Però les paraules son petites

i no poden dir l’olor, ni com

es mouen els colors, ni explicar un bri

dels vespres de geranis, ni de la sorra

calenta i blanca, ni de la certa, total

commoció de l’alegria

dels estius que em van donar.

S Armangué agost 2017

Sóc el que queda després de la pluja - Sílvia Armangué

Sóc el que queda després de la pluja.

He viscut llargues vides

que no havia triat viure;

cap de les tempestes

de fred i gripaus perduts entre les fulles.

No m'ha estat permès- cel maligne-

quedar-me a la primera casa,

ni trobar ja altre aixopluc

que aquesta pendent negrosa,

teixida d'óssos i argila. Un llarg dogal

per mans ferides sargit

és el meu llegat de penombra.

Sílvia Armangué Jorba

La porta

La porta és de fusta, noble van dir-me, com si fos una gran cosa. Fusta noble. No hi ha dubte que és robusta i mil cops envernissada, i té l’aspecte plastificat de les relíquies preservades piadosament. Aquí s’acaben les semblances: la pietat no trafiqueja per aquests verals. Preferim dormir més hores. D’altra banda, hi ha una finestreta, un foradet reixat per observar a qui truqui. Poc es fa servir. Més que res, perquè d’igual manera que veig em veuen, i llavors la gràcia minva bastant. Hi ha una munió de panys de clau- exactament cinc, quatre d’ells inservibles, degut a diverses causes indestriables de la mala sort, el temps, els escuradents, i una lleu propensió natural presumiblement heretada per enemistar-me amb qualsevol objecte que impliqui mecànica- gairebé tots, ai senyor- juntament amb una cadeneta rovellada, i dos passadors, un de llarg i ample, que fa soroll quan es mou, i un altre, escarransit, mal collat i pintat de verd esperança, de distracció purament. La porta te un forat de gat tapiat al seu baix esquerra, i una neta ferida per la bústia més amunt. Les cartes cauen per terra. Les cartes m’agraden tant que trigo moltes hores a tocar-les. Les miro de lluny, les imagino, evoco el seu tacte, la seva olor. Quan ha passat prou estona, posem, una migdiada i una telesèrie argentina, m’hi acosto i les toco, i aquest estat s’allarga tot el que calgui. Els segells m’emocionen, i sobretot el meu nom imprès en el paper. Si algú- algú volgut ja des d’ara- ha escrit l’adreça a mà, oh! estudio el seu tarannà pel traç de les lletres, comparo les seves singularitats amb el meu llibret de Grafologia – Descubra el carácter de las personas mediante el estudio de su escritura- i em faig un retrat robot mental de la figura del meu corresponsal. Després d’això, cal obrir les cartes; el seu contingut, sovint decebedor – em volen vendre coses, deixar-me diners, aconsellar-me i dir-me que he guanyat premis però he de fer allò i allò altre si vull que me’ls donin – em fa estar llegint encara una bona estona. Les cartes de l’ajuntament no m’agraden i no les entenc, i a sobre fan mala olor, com de paper pastat amb ous de mosca. El que més m’agrada són els catàlegs per correu, amb fotos i comentaris. Però no tots els dies hi ha cartes.

Sovint, entra i surt gent. Molts d’ells viuen aquí, però es fan fonedissos a les seves regions un cop han acomplert el ritual d’entrada. Compartim cuina i alguna estona davant la tele. Gairebé tots tenim tendències solitàries. Els nostres móns es toquen tangencialment, i no sabem uns dels altres gaire més del que podem explicar-nos algun vespre de cerveses.

La porta, no ho he dit, és de color negre. Té la particularitat de totes les portes de la casa: es alta, estreta; té dues fulles d’amplada desigual, i tan sols es diferencia de les altres perquè és una mica més gran i gruixuda. I en alguns punts hi ha tot de forats de corcs. En conjunt és una porta bella i tal vegada inquietant.

-Sílvia Armangué

M'he cosit les parpelles

Art of Beksinski

M'he cosit les parpelles

trinxat l'estèrnum estrellat

liquat les bosses dels pulmons

i tinc el cor fixat en alcohol

en una capsa de titani

en un circ innombrable

entre bèsties de malson

i gegants tolits de melangia

que no poden tornar a casa.

Silvia Armangué

Dedicat als que sofreixen

Rebedor

De sostre alt i ni una finestra, estret i ombrívol, així el vaig trobar. Pesants marcs a les parets amb dibuixos insignificants: reproduccions de la Gioconda, gira-sols d’en van Gogh, i unes quantes pintures a l’oli d’un aficionat sense talent. Els marcs són de l’escola pretensiosa, molta motllura, colors pastel. Les parets necessiten una pintada, però de moment són de color blanc brut, tirant a gris d’aranya per dalt i a verd  vòmit tendent al negre mat amb fraccions brillants – quitina de closques trinxades – tocant el terra i els racons. Vaig arrencar les cortines que ocultaven la paret dels interruptors per raons evidents. Per raons evidents per mi, naturalment. Puc passar a prop dels quadres sense una sola invectiva, però les cortines em crispen d’una manera extraordinària, m’horroritzen. Fora les cortines, que poden amagar una persona, un esperit malèvol, un test amb planta marcida incorporada, o un altre horror qualsevol. Del sostre alt baixa un cable amb un llum a l’extrem, però la bombeta és fosa i no tenim escala domèstica, ni ganes de pujar-hi, i tot és una mica fosc, però millor, així no es destrien els colors dels quadres a l’oli. Potser no ho havia dit, però el rebedor no m’importa gaire; no hi passo cap estona ni em serveix. L’únic que m’agrada del rebedor, és l’olor que fa: de fusta podrida i humitat.

Silvia Armangué. 

Fragment del conte Casa meva a l'estimball.

Del poemari Flors cremades

Flors cremades

Si jo tingués un àngel negre, morrut, 

amb dents i urpes i gèlida mirada, 

i no aquest mesell que s’emmiralla a l’aigua, 

i sospira i plora a cada pas que faig, 

m’allitaria amb el seu cos de sutge 

i faria que m’obris la pell, de l’estèrnum 

fins al ventre: aquí hi ha ofegades 

la malura, el dolor de suportar 

que encara he de viure, dies, anys, oh, 

tant de temps encara, sota un embalum 

de penes postergades, 

d’haver perdut les ales 

a un túmul desolat: demència meva 

per pertànyer a la raça matadora; 

una a una van podrir-se d’arrel 

les plomes que l’ innocència em preservava. 

I el besaria, al bell, als llavis freds i llargs 

mentre em posseeix i exposa 

tot això tan fosc que duc i que m’infecta. 

No necessito un àngel bord que em salvi. 

Jo vull l’àngel cru que m’alliberi. 

Silvia Armangué Jorba

Un tast del relat de Sílvia Armangué a SI ES FA FOSC

     Va voler ensenyar-me l’art de la natació en un petit gorg, més avall de la finca. Jo tremolava i em resistia a cabussar-me. Potser era massa petit encara, i m’acovardia amb els crits del pare. Jo ficava el cap a dins l’aigua, enganxat a les roques, i tornava a sortir molt abans d’haver comptat fins a vint. Ell, nedant al meu voltant, es capbussava estones llargues i deia: «Veus? És molt fàcil», però jo cada cop agafava més angúnia i respirava amb agitació. Perduda la paciència, ell em va agafar el cap, em va tapar el nas amb una mà i la boca amb l’altra i em va submergir. El terror que vaig sentir encara el puc reviure. Em va semblar que el temps era una esplanada sense vores i que jo no podria travessar-la, que moriria d’ofec i d’horror enmig d’aquella soledat. Es va tornar tot negre. El pare em va treure mig desmaiat i convuls. Es devia espantar, perquè em va dir paraules d’ànim en un to que usava poc, un to amable d’home amatent. Després se’m va carregar a coll i va anar cantant baixet mentre tornàvem a casa. Més endavant, em va ensenyar de nedar: va tenir l’encert de fer-ho de mica en mica, cada dia un poquet.

Merengues de colors, de Sílvia Armangué

HE D'ANAR-ME'N - CORNÈLIA ABRIL
MERENGUES DE COLORS, DE SÍLVIA ARMANGUÉ - fragment

Les merengues eren altes i allargades, arrebossades de sucre gruixut, i a sobre de tot duien un caramel del mateix color que el sucre. També hi havia merengues blanques, però jo només les volia de colors. Una de cada color. Tots els colors tenien el mateix gust, però cada un era especial. Menjava quan estava sola, en un banc de la placeta, o a dins del cotxe, perquè no podia esperar per arribar a casa, tenint les merengues allà amb mi. Primer em menjava la verda, o la groga. La rosa sempre era per al final. Primer el caramel, després, a fons i tancant els ulls, el sucre cruixent, crac-crac-crac, enganxat al cor blanc i pastós de la merenga, que feia ssssptxx, un soroll de gravacions de veus alienígenes, i desprès catacrec-crec un altre cop, el sucre de l’altra banda. Obria els ulls per veure el color verd, o groc, del sucre, envoltant la blanca puresa de clara batuda, amb el senyal de les meves dents ratolinesques, i feia més mossegades, molt petites, perquè durés més aquell desgavell dels sentits. Si tenia problemes, a casa o allà on fos, s’allunyaven de mi mentre tenia merenga a la boca, i procurava que aquells moments fossin llargs. A vegades, no podia controlar-me, i em ficava mitja merenga a la boca i em deixava anar, commoguda per trobar deslliurament en aquell acte purament químic, perquè llavors creia en les grans gestes i en un munt de coses intangibles, i no volia fer tantes concessions a les nimietats materials que em semblaven brutals o, si més no, grotesques. Recordo que, a l’hora de sopar, sentia una gran estranyesa perquè em quedava plena després de dues cullerades. No relacionava la manca de gana amb l’afartament de mitja tarda. Aquelles merengues eren quelcom espiritual, m’omplien el pit de joia, no eren per subsistir. Suposo que això és el pecat de la gola, o quelcom que s’hi deu assemblar.

Un fragment del relat de Sílvia Armangué “Merengues de color groc, verd i rosa”, del llibre He d'anar-me'n, de Cornèlia Abril

Però el coneixement és secundari, ja que la feina primordial és mantenir la maquineta en bon ús. Vaig traslladar-me per anar a estudiar i a treballar a la gran ciutat, i allà em perdia pel metro i pels carrers, per les aules altes i velles, enmig d’aquella gentada d’hora punta, sentint-me més sola que mai, d’un altre tipus de soledat que aquella que havia buscat tant abans. He oblidat moltes coses, però sí que recordo els entrepans calents i planxats de formatge fos que em prenia al bar de la facultat, els dies que em sentia valenta i era capaç de baixar les escales cap a la cafeteria sorollosa, sense finestres, les taules mal posades, sempre atapeïda d’estudiants i alguns professors joves, que fumaven i discutien i reien entre crits, enmig del fum i la llum massa brillant dels flexos del sostre baix.