La porta

La porta és de fusta, noble van dir-me, com si fos una gran cosa. Fusta noble. No hi ha dubte que és robusta i mil cops envernissada, i té l’aspecte plastificat de les relíquies preservades piadosament. Aquí s’acaben les semblances: la pietat no trafiqueja per aquests verals. Preferim dormir més hores. D’altra banda, hi ha una finestreta, un foradet reixat per observar a qui truqui. Poc es fa servir. Més que res, perquè d’igual manera que veig em veuen, i llavors la gràcia minva bastant. Hi ha una munió de panys de clau- exactament cinc, quatre d’ells inservibles, degut a diverses causes indestriables de la mala sort, el temps, els escuradents, i una lleu propensió natural presumiblement heretada per enemistar-me amb qualsevol objecte que impliqui mecànica- gairebé tots, ai senyor- juntament amb una cadeneta rovellada, i dos passadors, un de llarg i ample, que fa soroll quan es mou, i un altre, escarransit, mal collat i pintat de verd esperança, de distracció purament. La porta te un forat de gat tapiat al seu baix esquerra, i una neta ferida per la bústia més amunt. Les cartes cauen per terra. Les cartes m’agraden tant que trigo moltes hores a tocar-les. Les miro de lluny, les imagino, evoco el seu tacte, la seva olor. Quan ha passat prou estona, posem, una migdiada i una telesèrie argentina, m’hi acosto i les toco, i aquest estat s’allarga tot el que calgui. Els segells m’emocionen, i sobretot el meu nom imprès en el paper. Si algú- algú volgut ja des d’ara- ha escrit l’adreça a mà, oh! estudio el seu tarannà pel traç de les lletres, comparo les seves singularitats amb el meu llibret de Grafologia – Descubra el carácter de las personas mediante el estudio de su escritura- i em faig un retrat robot mental de la figura del meu corresponsal. Després d’això, cal obrir les cartes; el seu contingut, sovint decebedor – em volen vendre coses, deixar-me diners, aconsellar-me i dir-me que he guanyat premis però he de fer allò i allò altre si vull que me’ls donin – em fa estar llegint encara una bona estona. Les cartes de l’ajuntament no m’agraden i no les entenc, i a sobre fan mala olor, com de paper pastat amb ous de mosca. El que més m’agrada són els catàlegs per correu, amb fotos i comentaris. Però no tots els dies hi ha cartes.

Sovint, entra i surt gent. Molts d’ells viuen aquí, però es fan fonedissos a les seves regions un cop han acomplert el ritual d’entrada. Compartim cuina i alguna estona davant la tele. Gairebé tots tenim tendències solitàries. Els nostres móns es toquen tangencialment, i no sabem uns dels altres gaire més del que podem explicar-nos algun vespre de cerveses.

La porta, no ho he dit, és de color negre. Té la particularitat de totes les portes de la casa: es alta, estreta; té dues fulles d’amplada desigual, i tan sols es diferencia de les altres perquè és una mica més gran i gruixuda. I en alguns punts hi ha tot de forats de corcs. En conjunt és una porta bella i tal vegada inquietant.

-Sílvia Armangué