 |
| Fotografia del Diari la Veu |
Un conte sobre la maldat, com són tots els contes per infants, em va esparverar el magí moltes nits de la meva infantesa.
Vivia una princesa- sempre les princeses- en un paratge encantat. Una arbreda s’estenia enllà, sota el sol i vora el mar. No hi havia un jardí més bell en tota la comarca, i fins allí arribaven gent de cor trist, nens malalts, cadells de gat mesquer i dones neulides. Uns dies aspirant les aromes de les flors i l’aire de sal entre les atzavares i les palmeres, guaria una mica- mai, mai del tot, perquè la tristor no té cura aquí a la terra- les ànimes que trepitjaven els seus camins sorrencs. La princesa tenia un cor bo i tenia efectiu: pagava el jardiner més il·lustrat de l’escola oficial de plantes i hortalisses i també els àpats que pels visitants se servien a tothora als bells miradors de la finca. Tot era flors i violes o això semblava, fins que un jove de fatxa estupenda es va presentar al castell, entre d’altres visitants. I li va dir a la princesa paraules d’amor. Com que eren les primeres que ella escoltava, va quedar embruixada i sotmesa a aquell noi ros rinxolat, que lluïa ulls de mar fondo i veu de vellut vermell.
I ella va saber què és l’amor i tot això que se’n deriva. Les nits de tramuntana obria les finestres perquè el seu amor tant gran no cabia dins dels murs. I així va passar temps de lluna i d’estrelles, i l’hivern va venir sense sentir-lo.
La gent no arribava tan seguit, perquè aquell any va fer molt fred i perquè moltes vegades la princesa s’oblidava d’oferir menges a la pobra gent que venia a guarir-se l’esperit. Tampoc tenia ara tants diners, perquè el seu amant magnífic apetia vestits de seda, joiells de l’or més pur, lamborginis, festes amb amics riallers i un heliport tocant la platja. Ella tot ho donava i tot ho feia perquè el seu estimat sigues feliç. No hi feia res que el jardiner es lamentés que els amics barruts trepitjaven les flors de l’avinguda sense miraments i que tenia tanta feina a recollir ampolles buides i envasos de fideus xinesos i a apedaçar com bonament podia les destrosses d’aquella caterva de mal educats, que gairebé no podia cuidar-se de d’immens paratge. Ella només hi veia pels ulls del seu amant melindrós.
Una tarda gelada de flors tolides, el jardiner va trobar, a vora la bassa del nord, la més ombrívola, les tiges fines com espines d’una planta que no havia vist mai. Es clavaven a les branques dels til·lers despullats i creixien dins el seu tronc, i s’estenien per sobre de les fulles de l’heura, que viu tant.
Aquella tarda, el llepafils ben plantat es va cansar de tant d’amor de princesa. Li va deixar un paper amb boniques paraules mentideres i es va endur els texans cars, les joies, part de la bodega i el seu helicòpter, que tenia al seu nom feia dies.
Quan el jardiner va anar a dir-li a la mestressa que estava consirós pel devenir del jardí i d’aquella estranya planta que hi niava, que ofegava tot al seu pas de tiges entortolligades, ella el va acomiadar, amb el cor absent. No se’l sentia, el cor, era com si no en tingués. El jardiner volia quedar-se; sense paga treballaria, tant s’estimava els bancals de vora mar. Però ella no el va escoltar: res li tocava ja el cor, el tenia fet malbé, i només sabia escoltar les veus del seu dintre.
Van passar els dies. I les nits. A la primavera, la princesa va marxar a una clínica. Malalta de gran malura, ni parlava, ni dormia, ni volia ningú al seu costat. Neulida, igual que les dones que abans venien a guarir-se- una mica- al seus dominis de meravella, va ficar-se en un cotxe blanc, gran, com si no tingués enlloc on anar, més que a l’obscuritat del seu dolor, a una cel·la com una tomba.
I sí; com podeu suposar, la planta petita i maligne va assetjar les flors i les palmeres, i engolint la saba bona cap a la seva tija insaciable, va florir unes flors pesants, gegantines, d’olor de dol miserable, negres de nit d’hospital.
A l’hora de la florida, fou lluna minvant, mala negada: les restes d’un naufragi van arribar a la platja del castell abandonat. Però ja ningú hi era per rebre aquelles despulles.
Només la planta paràsita, que s’alimenta de l’abandó.
Després, sabeu, com fan amb els contes per nens, sortia un pretext inversemblant i la cosa tombava a bé. La princesa es guaria, el jardiner tornava, tots eren més bons i savis, etc. Fins en una versió grotesca es casaven a sota una parra rampant, perquè ell de sempre l’estimava i ella s’havia adonat finalment que la bellesa de debò es troba a dins de les persones.
Quant de temps ho vaig creure. Miserables mentiders.
