dissabte, 28 d’octubre de 2017

Abismals- Silvia Armangué






Abismals- Silvia Armangué Jorba






Per canals esbiaixats d’un temps convuls
he volgut saber el que no m’ateny
i a esvorancs de l’immens món que ens hostatja
he trobat petges estranyes i sedes de capolls a la deriva,
en estats de fermentació violacis i assolats.
He nomenat aromes d’un segon
macerat olis en pistils i anemones,
escrit paraules blanes pels annals del pàl·lid devenir.
Ni una de les ínfimes formes s’escapa de la soledat
de la ferida, res s’allunya ja gaire de la mort.
I no sé respondre el per què glatir
comporta perdre i perdre,
més encara si has sabut quelcom de la dolcesa.
Els ocells petits s’arrauleixen tots junts,
estarrufats de fred, les nits interminables.
Els ocells petits no poden batre les ales
si no han trobat menjar, ni un altre pit plomat
on refugiar-se.  I aquesta inútil meva compassió
se m’ha embassat a dintre, i un gran animal informe
habita la carcanada on se’m ofega el cor.
Sembla que el paràsit també és digne de perviure
-          diu la Llei pútrida que regna
a les entranyes i a la pell de tots els que aquí som.

Oh, Déu dels animals abismals,

gran deu ser la teva espantosa joia.


Silvia Armangué Jorba

dilluns, 2 d’octubre de 2017

MUJER TENÍAS QUE SER - Sanzsoto

En recuerdo a la exposición MUJER TENÍAS QUE SER año 2009/2010, en Barcelona en la sala Consell 242.

Por querer, acrílico/tela, 139 x 194 cm


Comprender lo incomprensible
asumir lo inasumible
esperar lo inesperable

Mujer tenías que ser
mujer de claros ojos y mirada perdida
mujer tenías que ser para entender
en fin… mujer