Abismals- Silvia Armangué Jorba
Per
canals esbiaixats d’un temps convuls
he
volgut saber el que no m’ateny
i a
esvorancs de l’immens món que ens hostatja
he
trobat petges estranyes i sedes de capolls a la deriva,
en
estats de fermentació violacis i assolats.
He
nomenat aromes d’un segon
macerat
olis en pistils i anemones,
escrit
paraules blanes pels annals del pàl·lid devenir.
Ni una
de les ínfimes formes s’escapa de la soledat
de la
ferida, res s’allunya ja gaire de la mort.
I no sé
respondre el per què glatir
comporta
perdre i perdre,
més encara
si has sabut quelcom de la dolcesa.
Els
ocells petits s’arrauleixen tots junts,
estarrufats
de fred, les nits interminables.
Els
ocells petits no poden batre les ales
si no
han trobat menjar, ni un altre pit plomat
on
refugiar-se. I aquesta inútil meva
compassió
se m’ha
embassat a dintre, i un gran animal informe
habita
la carcanada on se’m ofega el cor.
Sembla
que el paràsit també és digne de perviure
-
diu la Llei pútrida que regna
a les entranyes i a la pell de tots els que aquí som.
Oh, Déu dels animals abismals,
gran deu ser la teva espantosa joia.
Silvia Armangué Jorba
