Nit de Cap d'Any (un relat nadalenc de Pepa Bagaria)

31/12/00 una data simbòlica, no només un final d'any, també un canvi de segle i de mil·lenni.

La Zeta està sola, com ho ha estat des de fa molts anys. Li hauria agradat poder compartir aquest moment tan especial amb algú. Parella, família, amics, mascotes o amb gent en general. Però això no era probable, com no ho havia estat des de fa molts anys.

Com a àpat té dues opcions sobre la improvisada taula: a la dreta una pastilla blava que acabaria per sempre més amb la seva solitud, la seva tristesa, la seva angoixa per sobreviure, dia rere dia. A l'esquerra una pastilla vermella que li aportaria els nutrients i l'energia necessària per continuar lluitant, dia rere dia.

La pastilla blava la tempta, és l'alternativa més fàcil, ràpida, definitiva. Però és una data simbòlica, un canvi de segle, de mil·lenni...I si aquest nou any és diferent? I si aconsegueix trobar gent, enamorar-se, tenir família, una mascota, una perspectiva de vida al cap i a la fi. És molt difícil, gairebé impossible, n'és conscient. Tot i així, no es pot rendir ara, després de tant de temps, no pot claudicar, encara no, no pot perdre l'esperança. Ha de seguir un any més, potser aquest any serà diferent, potser...

S'acosten les 12, falta menys d'un minut, 45 segons, 30, 20, 10, 5...

La Zeta agafa decidida la pastilla vermella, amb determinació. Se l'empassa acompanyada d'un glop d'aigua. Abans però ha fet un brindis per acomiadar-se del vell any i donar la benvinguda al nou.

—Adéu 3000, benvingut 3001! Que en el quart mil·lenni els meus somnis esdevinguin per fi realitat...

Pepa Bagaria

Un fragment del relat de Matilde Nuri i Espona, del llibre He d'anar-me'n, de Cornèlia Abril

Voldria xisclar, fer evident les ganes d’esmena que tinc. O potser també, i encara més, la necessitat de desdir-me i ser llebre que corre i per art d’encanteri se’n va lluny, ben lluny, fins a on l’aire de cop i volta es torna net i es fa respirable. Aquí, dins la sala, tenim l’aire viciat, i em tapa…

Cliqueu ... He d'anar-me'n

CONTE D’HIVERN (Un microrelat nadalenc de Mercè Bagaria)

Hi havia una vegada un arbre tímid. Quan arribava l’hivern, no li agradava gens despullar-se com feien els seus amics. Tot al contrari, a ell li agradava imaginar-se que s’abrigava amb llums de colors i es posava una estrella resplendent per barret, i que, al seu voltant, hi havia una rotllana de regals que els nens es miraven amb esguard embadalit i obrien amb dits tremolosos.

L’arbre tímid dubtava que aquell desig tan intens es complís algun dia, però no perdia l’esperança. Tampoc no sabia si els arbres desvergonyits, que s’espolsaven les fulles per cobrir-se de neu, en tenien, de desitjos. Ell no parlava mai perquè era tímid, però desconeixia el motiu dels altres arbres per mantenir-se en un silenci tan persistent. D’una banda, el silenci li agradava molt. Molt és poc: li agradava moltíssim, sobretot a aquella hora en què clarejava el dia i ni tan sols el vent gosava moure’s, quan el mantell nivi era més corprenedor. D’una altra, el feia sentir-se sol. Segur que a les persones no els passava això, segur que sempre estaven contentes, cantant, rient, explicant-se històries... Que fessin servir la seva escorça com a testimoni d’amor, acostumava a fer-li pessigolles i l’entendria d’allò més. Com es pot desconfiar d’algú capaç d’estimar?

Per això l’arbre tímid no s’amoïnà quan veié que s’acostaven aquells llenyataires; per això l’arbre fou feliç quan sentí que un d’aquells homes parlava de convertir-lo en arbre de Nadal, a ell, tan tímid com era! Per fi tindria un barret estrella i els nens el rodejarien emocionats! Però quan les destrals van començar a colpejar-li el tronc esvelt, la saba se li aturà i la ment se li enterbolí. Encara va tenir temps, però, de lamentar no haver sabut despullar-se a temps.

La il·lustració és de Norman Rockwell.

http://la-bona-confitura.blogspot.com.es/

Amb els nostres millors desitjos per a tots en aquestes festes de Nadal

Un petit poema de Sílvia Armangué

Tret del bloc de Mercè Bagaria, "La vida breu"

Mercè ens diu:
Escric sobre aquelles coses que em fan pensar, que em permeten viatjar en el temps gràcies a la imaginació. Escric per esvair els dubtes, per viure més intensament, perquè s'ha tornat una necessitat imperiosa...

Sanzsoto "El color de la vida" acrílico/papel, 50 x 60 cm

http://lavidabreu.blogspot.com.es/